Política Última actualització Dissabte, 14 d'octubre de 2017 05:00 h

Tornar la pilota a l'escenari mundial

Catalunya en temps de República: resum de set dies l'agressió i la resistència.

Del Temps de Sedició al de República. El passat dimarts el president de la Generalitat va anunciar l'assumpció del resultats del Primer d'Octubre. Alhora, va anunciar la suspensió temporal dels seus efectes durant algunes setmanes, a l'espera de l'obertura d'un procés de negociació amb el govern espanyol, tutelada per les instàncies internacionals. La resposta del bloc constitucionalista espanyol ha estat d'un odi desfermat. A partir de la setmana vinent, l'aplicació de l'article 155 només pot tenir una resposta de la societat catalana: la resistència cívica i pacífica al carrer fins a fer-lo insostenible. Ens tenim a nosaltres i som molts. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ADOCTRINAMENT. El nacionalisme espanyol ha emprès, a compte del procés d'autodeterminació de Catalunya, una altra de les seves tradicionals guerres d'extermini. No pensa fer presoners. Del règim autonòmic no en quedaran ni les engrunes. Durant els propers anys, sigui quin sigui el fum de reforma constitucional (que si es materialitzés, ho seria en sentit regressiu) la re-centralització de competències serà un fet brutal. Aquesta setmana el ministre espanyol d'educació Íñigo Méndez de Vigo ja s'ha despatxat a gust amenaçant el Departament d'Ensenyament amb els tribunals per casos de suposat "adoctrinament ideològic". Els mitjans que donen cobertura al règim han llançat també un atac brutal contra el programa infantil "InfoK" que mira de mostrar la realitat amb mirada de nen. Si no ens en sortim a l'hora d'aturar-los, l'Ensenyament i els mitjans de la CCMA seran els propers objectius del nacionalisme espanyol a Catalunya.

CLANDESTINITAT. No se n'amaguen. El programa està traçat de fa molts mesos. La qüestió catalana cal acabar-la com a Euskadi. La lluita contra ETA com a model. Això passa per posar en segon terme el respecte als drets fonamentals i liquidar al preu que sigui la presència institucional i social de l'independentisme. Això passa per la prohibició formal o informal, confiscació dels béns, tancament d'eines de comunicació i persecució dels líders de l'Òmnium Cultural i l'ANC, acusats de complicitat amb la rebel·lió. En segon terme, per la proscripció de tots els partits que presentin la independència com el seu objectiu polític. Arribat el cas, no ens enganyem, molt probable, cal que totes les organitzacions estiguin preparades per passar a la clandestinitat i per organitzar la seva presència a l'exterior: cal disposar de recursos i de portaveus. Cal preparar-se per als temps més durs des del 1939, que superarem una altra vegada des de baix i tots junts.

COMPTAR. Més enllà dels actes de violència que cal subratllar, la important mobilització espanyolista de diumenge passat va anar en la bona direcció: sempre es bo exercir drets (és el que sempre demanem des de l'independentisme!); és una demostració clara que per primera vegada des de que va començar tot plegat fa una dècada veuen en perill el Règim del 78; i, en tercer lloc, subratllen la importància de comptar-nos, que és un primer pas per a acceptar de manera coherent la necessitat forçada d'acabar en un referèndum. La seva mobilització fa tard i té lloc sobre estrats socials més difícilment mobilitzables per raó del nivell de formació, però venen a la nostra. Ara només cal insistir-los en el fet que en comptes de comparar sobre plànols, recorreguts i densitats, el més fàcil hauria estat posar-nos davant d'una urna i triar entre independència i dependència.

DESBOCATS. El Borbó va obrir la veda emparant la violència desplegada per les forces de seguretat espanyoles l'1-O (ni una sola paraula adreçada a les víctimes), els mitjans de comunicació van fer el seu paper d'emblanquir-la i des d'aleshores la ultradreta s'ha pres la llicència d'atacar tot i a tothom. Primer va ser a Palma, després a Barcelona i dilluns a València. Saragossa i Madrid n'havien estat també escenaris d'excepció. La imatges de la manifestació per a commemorar la festa del País Valencià, espectaculars. Tant, com el fet que ni una sola de les institucions de l'Estat espanyol hagi pres absolutament cap iniciativa per frenar aquesta deriva agressiva del lumpen polític neofranquista. Per a ells és ara, simplement, la seva tropa de xoc. I, entretant, tota la premsa mundial al·lucina amb la barbàrie, braç en alt, que s'executa a diari a les principals ciutats encara espanyoles.

ESTABLISHMENT. Tota la setmana en la mateixa ona però, particularment, dilluns, "La Vanguardia", desesperada davant la imminència de la Declaració d'Independència, publicava l'editorial probablement més indigne de la història més que centenària del mitjà, almenys des del de 28 gener de 1939: en ple franquisme, el recordat director Luis de Galinsoga, el de "todos los catalanes son una mierda" escrivia coses més crítiques amb el govern de Madrid. La premsa del Règim del 78 a Catalunya, molt tocada econòmicament pel seu allunyament de la realitat del país i més dependent que mai de les ordres que li arriben de la capital del regne ha llançat una campanya d'exigències contra el Govern. La principal: que ignori el mandat democràtic del Primer d'Octubre. Però més que la violència verbal contra la majoria independentista, el més impactant del text era que no dediqués ni una sola línia a censurar l'atac desbocat que ens ve de ponent.

ESTUPOR. La impostura d'una part del dependentisme s'ha posat novament de manifest amb motiu de la jugada estratègica (el temps dirà si encertada o no) del president Puigdemont. Famosos "folloneros" que el dia abans escrivien articles dramàtics demanant una passa enrere als dos contendents, acte seguit del debat parlamentari acusaven la majoria independentista d'allargar el procés, de mantenir gratuïtament el "show". Tal i com ens tenen acostumats amb la seva habitual coherència, totes les crítiques alhora: les d'una banda i les contràries. A la nit, al 3/24, una opinadora de capçalera socialista es manifestava també, seguint l'estela de Miquel Iceta, molt contrariada pel fet que la Declaració d'Independència no tingués efectes jurídics immediats. Si alguna cosa ha fet el president ha estat desorientar els del pinyó fix, en particular Inés Arrimades, una política de nivell ínfim, capaç de llegir el discurs que portava preparat de casa fos què fos allò que passés.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades