Jaume Sastre, lliçó de vida (Història d'una vaga de fam)

Sota el pretext de crisi econòmica, els populars van intentar desmuntar un sistema educatiu públic, cohesionador i integrador mitjançant retallades econòmiques, atacs contra l'ús del català com a llengua vehicular a través del TIL i el cessament de docents per motivacions polítiques mitjançant l'obertura d'expedients. Durant el govern de Bauzá (2011-2015), caracteritzat per la repressió de la llengua catalana a l'administració i a l'escola, es van succeir diverses vagues de fam a Mallorca com les protagonitzades també per Jaume Bonet i Tomeu Amengual. 

 

Una situació de repressió amb massa paral·lelismes en la Catalunya actual. El mateix Sastre assegura veure “una gran similitud entre la lluita de l’Assemblea Nacional Catalana i l’Assemblea de Docents de les Illes Balears” i sembla no ser l’únic. El docent s’hauria reunit en diverses ocasions, a Barcelona i a Mallorca, amb personalitats de l’àmbit polític i social català que van voler conèixer de primera mà la seva experiència i ell no descarta que pugui prosperar una protesta per aquesta via. “Durant els darrers mesos, diverses persones del Principat han volgut que els expliqués com va anar i com vaig plantejar-me la vaga de fam. A partir d’aquí no sé res més”, explica per assegurar que “si jo fos principatí, en aquest moment estaria en vaga de fam per posar en evidència Europa, que ignora la vulneració de drets fonamentals, i l’Estat espanyol”. Consultat per diverses fonts a Catalunya sobre la possibilitat de dur a terme una vaga de fam, Sastre hauria recomanat la vaga selectiva (duta a terme per personalitats concretes) o una de col·lectiva però "sempre feta per persones compromeses i convençudes". 
 

Jaume Sastre va aturar la vaga de fam en defensa d'una educació digna en català després de 40 dies i de que, en les eleccions europees del 2014, el Partit Popular perdés uns 40.000 vots. La derrota de José Ramón Bauzá es va acabar de consumar en les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 quan el PP va passar de majoria absoluta a treure els pitjors resultats de la seva història fins aleshores a Mallorca. Cassolades, manifestacions massives, vagues, cadenes humanes… Totes aquestes coses hem fet els catalans en un clam de llibertat que ja dura set anys.  Potser ha arribat l’hora -com diu Sastre- de “treure el Sant Cristo gros a la processó” i recordar Lluís M. Xirinacs. I és que diu ell que una vaga de fam hauria de servir perquè la ciutadania “no es doni per vençuda” i “donar suport al Govern i els parlamentaris” del front sobiranista per tal que compleixin amb el mandat que va emanar de les urnes l’1-O. 

 

L’exemple de Lluís Maria Xirinacs 

 

Si existeix un exemple de lluita mitjançant la vaga de fam als Països Catalans, aquest és Lluís Maria Xirinacs, que en va realitzar diverses als anys 70, durant la dictadura franquista. El capellà i activista catalanista va utilitzar aquest mètode de protesta el desembre de 1973, des de la presó Model, per reclamar l’amnistia dels presos polítics represaliats i, especialment, la llibertat dels 113 detinguts durant una reunió de l'Assemblea de Catalunya a l'església Santa Maria Mitjancera de Barcelona. Va durar 42 dies. 

 

A nivell internacional, el referent de la lluita no violenta Mohandas Gandhi va fer 17 vagues de fam com a estratègia de pressió en la batalla per assolir la independència de l’Índia i en defensa de la seva cultura.  

 

L'experiència de Jaume Sastre 
 

“Una vaga de fam no es fa d’un dia per l’altra”. Segons Sastre, aquesta mesura de pressió s’ha de plantejar a tres o quatre setmanes vista i ell mateix va madurar la idea durant un mes. “Primer, cal estar-ne plenament convençut. La força mental i de voluntat és fonamental”, explica el docent, que també destaca la importància de “triar un lloc tranquil on poder aïllar-te i concentrar-te” i de rodejar-te d’un “equip de suport” integrat per portaveus, persones que s'encarreguin del contacte amb l'exterior i, si pot ser, un psicòleg. 

 

“El primer que vaig fer va ser parlar amb la meva família, vaig consultar al metge, vaig parlar amb els companys de lluita de màxima confiança i, a continuació, es va crear un grup de gent que sempre va estar al meu costat”, relata Sastre.  A més, adverteix que va descobrir que la gran majoria de mitjans de comunicació no fan cas de les vagues de fam fins que no han passat uns 10 dies i els resultats “es comencen a fer notar a partir dels 20 dies”.