1- L'ombra del franquisme a la política

 

Malgrat els passos que s'han fet a Espanya per intentar tancar les ferides generades per la guerra i la dictadura, moltes encara obertes per la severa repressió violenta i sanguinària, l'Estat espanyol no ha aconseguit articular jurídicament una llei que faci justícia a les víctimes i posi punt i final a aquesta part de la història. Per exemple, la declaració de nul·litat del Congreso al judici i condemna a mort a Lluís Companys pels tribunals franquistes fou una iniciativa parlamentària que no va tenir efectes jurídics, un fet pel qual ERC va votar en contra. Però la Llei de Memòria Històrica, per exemple, va ser molt menys ambiciosa del que s'esperava generant la insatisfacció de catorze associacions memorialistes que van presentar una denúncia pels centenars de desaparicions davant l'Audiència Nacional, el 14 de desembre de 2006. Igualment, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries de l'Organització de les Nacions Unides s'ha mostrat crític amb alguns aspectes de la llei. A més, sota el govern de Mariano Rajoy (X Legislatura), la Llei de Memòria Històrica va quedar derogada de facto, ja que en els pressupostos generals de l'Estat per a 2013 i 2014 va quedar sense dotació pressupostària per a la seva aplicació.

 

Un fet que no és d'estranyar si tenim en compte que bona part de la plana major del PP ha mamat clarament de la influència franquista. Els afins al dictador, durant la transició, van crear Alianza Popular (AP), de la mà de l'exministre franquista, Manuel Fraga, president honorífic del PP, partit que naixeria com a evolució d'AP.

 

A més, José María Aznar, Mariano Rajoy, Rodrigo Rato, Javier Arenas, són polítics populars que han crescut a la vora del règim i les seves famílies es van beneficiar de les concessions de la dictadura. Ramón Rato, pare de Rodrigo Rato, havia fundat Radio Nacional de Espanya amb Millán Astray i Dionisio Ridriejo, i era propietari del Banco del Norte i el Banco Murciano. I el mateix Aznar és nét de Manuel Aznar, un dels periodistes de capçalera del règim franquista i que també va formar part del Banc Urquijo. L'exministre d'Exteriors José Manuel García-Margallo, que el 1973 fou secretari general tècnic del Ministeri d'Economia i Hisenda franquista.

 

2- Lobbies que deuen el poder a la dictadura

 

Algunes de les grans empreses espanyoles que concentren la riquesa de l'Estat provenen del franquisme o del falangisme de Primo de Rivera. Fins i tot, algunes cotitzen a l'Ibex-35. La transició espanyola, més preocupada per debats sobre l'organització territorial i la legalització de partits, va deixar de banda els poders fàctics i els lobbies econòmics, que van perdurar després amb la democràcia.

 

Diverses publicacions parlen de Gas Natual Fenosa, Acciona, OHL, ACS, Iberdrola i FCC. Si bé és conegut que les grandiloqüents obres franquistes van ser construïdes per presoners del bàndol republicà, també algunes empreses privades van poder aprofitar-se dels presos polítics per a la seva cadena de producció quasi tractant-los d'esclaus. Aquesta pràctica va ser duta a terme per empreses ferroviàries com Norte, MZA, Renfe, constructores com Entrecanales, San Román, Huarte o Banús, mineres com Duro, Babero, transformadores de metalls com Babcock & Wilcox, Astilleros de Cádiz i La Maquinista Terrestre. Es calcula que més de 400.000 presos van ser utilitzats com a treballadors forçosos.

 

A Alemanya també va succeir un fet similar amb el nazisme, usant presoners (sobretot jueus) com a mà d'obra explotada. Però allà, a diferència d'Espanya, aquestes empreses van pagar la meitat del fons d'indemnitzacions i l'altra meitat l'Estat alemany. A Espanya hi hauria candidats a indemnitzar a familiars d'esclaus com el magnat Florentino Pérez, de Dragados y Construcciones (ACS), José Manuel Entrecanales, de Entrecanales y Távora (Acciona), Gonzalo Ferre, de Infraestructuras Ferroviarias (ADIF), Julio Gómez-Pomar, de Renfe y Juan Miguel Villar Mir, de Huarte (OHL)", empreses que d'alta banda mai han reconegut l'abús de la mà d'obra.

 

3- Nomenclatura franquista als carrers

 

La nomenclatura franquista a Espanya encara té molta presència. Amb la transició, a Catalunya, es va dur a terme una important neteja de noms que provenien de la dictadura de Primo de Rivera i del franquisme. Però encara hi ha noms o escultures i monuments de l'època. Potser l'exemple més polèmic és el monòlit que s'alça al riu Ebre al seu pas per Tortosa. Però a l'Espanya profunda abunden noms de carrers i places de referència directa a l'autoritarisme espanyol del segle XX. Fins i tot, Franco es va nomenar fill predilecte de totes les capitals de província espanyoles. Algunes d'elles, encara no han retirat aquest reconeixement. També encara són presents a moltes façanes i edificis les plaques amb el jou i les fletxes marcades pel Ministerio de la Vivienda amb la construcció de cases protegides. A diferents ciutats de Catalunya, els veïns s'han organitzat per a retirar-les.

 

4- Partits d'ultra dreta, legals

 

També, a diferència d'altres països que han superat el trauma d'una dictadura d'anys, Espanya no ha il·legalitzat els partits d'extrema dreta que emanen directament del franquisme. Des de la seva mort fins a l'actualitat, hi ha hagut diferents formacions, moltes d'elles encara vives, que s'expressen amb total impunitat (com hem vist en les últimes manifestacions unionistes a Catalunya) i que fins i tot concorren a les eleccions. Algunes d'aquestes formacions són Acción Nacional Revolucionaria, Alianza Nacional, Altenativa Española, Democracia Nacional, España 2000, Estado Nacional Europeo, Falange Española de las JONS,

La Falange, Frente Español (2002-2003), Frente Nacional (1986-1993), Frente Nacional (2006-2011), Fuerza Nueva (1976-1982), Juntas Españolas (1983-1993), Plataforma per Catalunya i Solidaridad Española (d'Antonio Tejero).

 

Aquests partits en actiu, avui dia, sumen un total de 22 regidors repartits per Espanya, 9 a Catalunya, de Plataforma.

 

5- Una fundació al seu nom

 

Seria difícil d'imaginar una fundació a Itàlia dedicada a Benito Mussolini. Incredulitat i sorpresa és la que genera la Fundación Nacional Francisco Franco als estrangers. Es tracta d'una ONG espanyola que declara com a objectius la difusió de la personalitat de Francisco Franco i dels assoliments del seu règim, així com el foment de la investigació sobre l'Espanya de Franco.

 

La Fundació es va fer famosa entre l'opinió pública el 2003, quan es va denunciar en els mitjans de comunicació l'existència de subsidis estatals per a la informatització del seu arxiu quan sols es permet l'accés als seus fons a historiadors relacionats amb l'extrema dreta.

 

De fet, el Gobierno del PP que va presidir José María Aznar donava a la Fundació Francisco Franco 40.000 euros a l'any i la quantitat total va ser de 150.841 euros entre 2000 i 2003.

 

6- Decisions franquistes que condicionen la nostra vida

 

Hi ha grans decisions preses directament per Franco que encara afecten directament la població i que les institucions espanyoles han deixat intactes. Un bon exemple és Plan Hidrològico Nacional, que no es va arribar a acabar, i que ha estat reformulat, ple de polèmica, pel govern del PP. El pla franquista va modificar la geografia de manera impactant a Catalunya i Aragó. Les obres gegantines dels pantans van inundar pobles i zones cultivables, van desplaçar forçosament la població autòctona i van generar una gran emigració de treballadors des del sud, especialment d'Andalusia, en condicions de duresa extrema.

 

També és encara increïble que l'Estat mantingui el fus horari continental desafiant la lògica geogràfica. El govern franquista va publicar una ordre del 7 de març de 1940 que obligava a usar l'horari que havia imposat l'Alemanya de Hitler al·legant "la conveniència que l'horari nacional vagi d'acord amb el d'alguns altres països europeus per avantatges de tota mena". I es va avançar una hora un dissabte 16 de març. Des d'aquell moment, l'Espanya franquista estava homologada voluntàriament a l'horari central europeu o CET (el fus horari que va una hora endavant respecte del temps universal coordinat o UTC).

 

7- L'origen franquista de l'Audiència Nacional

 

L'Audiència Nacional (AN) és un succedani directe del Tribunal de Orden Público (TOP) franquista. De fet, no es va substituir fins al 4 de gener de 1977, el mateix dia en què es suprimia el TOP, vigent en els últims anys de la dictadura franquista i en els primers anys de la transició. L'AN ha estat qüestionada per a considerar-se una successora del TOP per jutjar delictes de terrorisme i altres d'àmbit estatal. Fins i tot, s'ha arribat a especular que l'existència de l'AN era contrària a la Constitució Espanyola en contravenir el precepte de l'article 24.2 sobre el dret al jutge natural. Aquests autors entenen per tal un que tingui la seva seu al lloc de comissió dels fets, i que per això l'Audiència Nacional seria contrària a la Constitució.

 

En qualsevol cas cal no perdre de vista que la raó primera de la seva creació va ser la de comptar amb un tribunal independent capaç de jutjar els crims del terrorisme sense veure afectat per la pressió política i social de l'entorn de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA) al País Basc. Durant el franquisme es va centralitzar a Madrid perquè es creia que no era possible realitzar els judicis contra etarres a Euskal Herria.

 

8- Cau de nazis
 

Després de la segona guerra mundial centenars d'agents, militars i civils alemanys nazis van refugiar-se a Espanya per no ser capturats i jutjats pels aliats. Molts militars nazis van decidir quedar-se a l'Estat gaudint de la protecció de Franco després de la guerra.
 

Al març de l'any 1997 el diari "El País" localitzava al Archivo General del Ministerio de Asuntos Exteriores un informe amb data del 1945 fet pel govern franquista on s'hi adjuntava una llista de repatriació amb els noms de 104 oficials nazis que viurien ocults a Espanya.

Un dels casos més coneguts i amb relació directa amb l'actualitat és el del León Degrelle, que va ser general de la Waffen SS i líder del moviment nazi a Bèlgica durant la Guerra. El seu país, on ara es troba el president Carles Puigdemont, el va condemnar a mort i va reclamar a Espanya la seva extradició, que mai es va produir. El 1994 Degrell va morir amb 87 anys a Màlaga.

9- Separació Església - Estat

 

Espanya, malgrat ser un Estat aconfessional, la religió catòlica té privilegis que vénen heretats directament del franquisme. Franco ha estat l'únic líder polític que s'ha atrevit a passejar-se sota pal·li, com si fos un Papa, i va guanyar la guerra tractant-la com una croada. El 1979, la Constitución feia una jugada que encara preval en favor dels catòlics: el seu article 16 especifica la garantia de "llibertat religiosa i de culte" i que "cap confessió" tindria caràcter estatal. Però feta la llei feta la trampa. L'apartat 3 matisa aquesta qüestió i especifica que l'Estat cooperaria "amb l'Església catòlica" un fet que demostra ja un tracte de favor per als catòlics malgrat que també parla "d'altres religions".

 

A més, el mateix any es van forjar uns acords amb la Santa Seu que van accentuar aquests privilegis amb clàusules concretes en relació al vincle entre Església i educació o Església i impostos. En virtut de l'article I, l'Estat Espanyol reconeixia a l'Església Catòlica "el dret d'exercir la seva missió apostòlica" i li garantia "el lliure i públic exercici de les activitats que li són pròpies". Especialment, "les de culte, jurisdicció i magisteri".

 

És per això que Espanya no és un Estat laic, amb una separació completa amb l'església, sinó que és aconfessional, no té una confessió oficial.

 

10- Un rei adoctrinat pel Movimiento

 

El pare de l'actual rei d'Espanya, Juan Carlos I, va ser designat a dit pel mateix Franco usant la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947) que establia la constitució d'Espanya com un Regne però sent Franco el Cap d'Estat. Ell, a més, escolliria el seu successor a títol de Rei o de Regent del Regne, però que hauria de ser aprovat per les Corts espanyoles, també franquistes.

 

L'agost de 1948, Franco es va reunir amb Joan de Borbó (avi de l'actual rei Felipe VI) on es va acordar que el seu fill, de deu anys, Juan Carlos, nascut i amb residència a Roma, viuria a Espanya per a rebre una educació franquista.

 

Al novembre del mateix any, Joan Carles va ser rebut per Franco a la seva residència de El Pardo, on va ser instruït per un grup de professors de ferma lleialtat al Movimento.

 

El juliol de 1969 Franco designa a Joan Carles de Borbó (saltant-se l'ordre successori natural que corresponia al seu pare Joan de Borbó emparant-se en la llei de successió segons la qual seria Franco qui nomenaria al monarca del regne) com el seu successor amb el títol de "Príncep d'Espanya". El reu va jurar "fidelitat als principis del Movimento Nacional i altres Lleis franquistes". Mai hi va haver un referèndum per a decidir si el poble espanyol volia ser una república o una monarquia.