Tot comença a la xarxa, on coneix un col·lectiu de rap que pretén unir artistes arreu de l’Estat espanyol i Llatinoamèrica per tal d’expandir un missatge combatiu. S’hi veu reflectit i decideix entrar a formar-hi part: responen al nom de ‘La Insurgencia’. Aquell dia s’uneixen els camins del sabadellenc i els 11 joves que, com ell,  han estat condemnats a presó per un suposat delicte d’enaltiment del terrorisme amb les seves lletres, a pagar una multa de 4.800 euros i que -a més- no podran optar a cap càrrec públic ni a ajudes de l'Estat durant 9 anys. Tot a petició del fiscal José Perals, que va demanar la pena mínima necessària per ingressar en un centre penitenciari a tots els integrants de ‘La Insurgencia’ residents a l’Estat espanyol. 

 

Però si hi ha un dia que canvia la vida del jove, amb 22 anys, és el 8 de novembre de 2016. “Hi va haver una macrooperació policial i ens van anar arribant les citacions al llarg del dia. A mi, en sortir de la universitat, m’estaven esperant dos agents de la Policia Nacional. Em van registrar i em van donar la citació. No vam saber formalment de què se’ns acusava fins que vam anar a l’Audiència Nacional”, explica l’Elgio. I és que, nou dies més tard, havia de declarar davant aquest òrgan judicial, sense imaginar qui s’hi trobaria: la magistrada encarregada d’instruir la causa ha estat Carmen Lamela, coneguda pel cas dels joves d’Altsasu (que s’enfronten a dècades a la presó, acusats de terrorisme per una baralla de bar amb dos Guàrdies Civils) o per tancar els primers presos polítics del procés català, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i el Govern legítim de la Generalitat. 

 

I va ser, precisament, asseguts sobre la gèlida fusta dels bancs de l’Audiència Nacional quan la majoria dels membres de ‘La Insurgencia’ -que tant havien compartit via xarxes socials- van veure’s les cares per primera vegada. Tots ells es van negar a declarar.  Al seu torn, Lamela va acceptar el recurs de la fiscalia perquè se’ls jutges per un delicte d’enaltiment del terrorisme -pel qual, finalment, han estat condemnats-, després que es desestimés juntament amb els d’incitació a l’odi contra les institucions de l’Estat i associació il·lícita. La petició fiscal que rep l’Elgio - “que es procedeixi a la retirada d'Internet dels continguts objecte del delicte"- deixa entreveure com la justícia espanyola va arribar a condemnar-lo. 

 

“El que podia haver passat o no tenia molt a veure amb la nostra estratègia de defensa. Volien que demanéssim perdó, retiréssim les cançons i que acatéssim. Jo no estava disposat a renunciar als meus ideals”, explica el cantant. Durant el judici (“polític”), aquest novembre, a l’Elgio van preguntar-li per coses que anaven més enllà de les seves cançons -a qui admira o què pensa de determinades persones- i la fiscalia exposava en un escrit el fet que els membres de ‘La Insurgencia’ haguessin actuat en “actes i esdeveniments impulsats per organitzacions d’extrema esquerra radical” com un reforç de la seva acusació. A més, segons explica el sabadellenc, “hi ha tot un replec de frases descontextualitzades i portades d’una cançó a un full per seguir amb la criminalització de l’art”.

 

Escolto les lletres de l’Elgio. El condemnen per frases com “No sueño con Versace sino con barricadas”, “Hacen falta más canciones incitando al desacato”, “Date cuenta que quien gobierna es el banquero, con su asquerosa dictadura del dinero”, “Es necesario el odio revolucionario, sobre todo incumplir lo reglamentario”, “Ni olvido ni perdón al ladrón y al asesino” (en referència a Felipe González) o, simplement, per recitar un poema escrit pel militant del PCE(r), Lucio García Blanco. I penso que jo, en més d’una ocasió, he mogut el coll al ritme de composicions com les seves. Amb rapers joves, molt semblants a ell. 

 

Són la foto d’una generació que vol ser-hi. Que -entre la formació i la feina precària- vol trobar un forat per expressar-se, mobilitzar-se i intervenir en la realitat que els ha tocat viure. Una més crua que la dels altres, però -en definitiva- tots són fills de la mateixa crisi. “Jo em podia esperar el que passaria, perquè conec aquest món, però no la meva família”, explica l’Elgio. No s’ho pot treure del cap, que l’hagin condemnat a presó per cantar. “Afecta al teu dia a dia, a la universitat o a la feina es parla de tu, et sents assenyalat”, diu.  

 

Presos polítics de l’Estat

 

Després de la sentència condemnatòria de l’Audiència Nacional, la defensa de l’Elgio treballa per interposar un recurs al Tribunal Suprem, però ell té clar que -si finalment entra a presó- es reivindicarà com un pres polític de l’Estat.  “No se'ns jutja per les nostres cançons, com diuen, sinó per la nostra ideologia”, assegura. I, en un clam a la llibertat d’expressió, afegeix que “tenen por que aquestes idees puguin engrescar altres joves a qüestionar com funciona el sistema”. 

 

Preguntat pels paral·lelismes entre el seu cas i els presos polítics del procès català, l’Elgio assenyala un “Estat feixista i autoritari” que reprimeix qualsevol mena de protesta o dissidència. Ambdós casos -diu- mostren com funciona la justícia espanyola. 

 

“La pròpia existència d’aquest delicte és inconstitucional”

 

Una de les coses que més sorprèn del cas de ‘La Insurgencia’ és que se’ls hagi condemnat tot i la “profunda” discrepància de la presidenta del Tribunal que els va jutjar, Ángela Murillo, que va declarar haver detectat “amb claredat palmària” que “en l'àmbit dels joves acusats no regnava una intencionalitat dirigida a enaltir o justificar accions terroristes o a individus pertanyents a organització de caràcter terrorista".

 

En aquest sentit, la professora de Dret Penal i especialista en delictes de terrorisme, Mariona Llobet, titlla les condemnes dels joves d’” absolutament injustificades, injustes i il·legítimes”. Segons Llobet, a excepció de casos molt específics, “la pròpia existència d’ aquest delicte” seria “inconstitucional”, sobretot quan s’utilitza per silenciar la crítica política. “Podria arribar a acceptar que es pogués condemnar una persona si hi ha certa perillositat de repetició de conductes com l’enaltida o justificada. En el cas de reivindicacions per part d’artistes, em sembla que no hi cap en un estat de dret,  si ens atenim a la llibertat d’expressió i la llibertat ideològica”, sentencia. 

 

Llobet és molt crítica amb les maneres d’actuar de l’òrgan judicial que ha jutjat els joves de ‘La Insurgencia’. “Em sembla antidemocràtic, però no m’estranya veient com està actuant l’Audiència Nacional en els últims temps. Desgraciadament, la llibertat d’expressió ha perdut molt de pes”, lamenta. 

 

Manca de suports dels partits polítics

 

El Grup de suport Elgio de Sabadell -integrat, principalment, per militants de l’esquerra independentista- duu a terme una campanya per exigir la seva absolució amb el lema “Plantem cara a l’Audiència Nacional”. Han organitzat diversos actes per tal de donar a conèixer el cas i demanar als que creguin en la llibertat d’expressió que es solidaritzin amb la seva causa. També intenten reunir els diners de la multa interposada a l’artista -encara no ha pogut recaptar ni la meitat de l’import- i per afrontar les despeses dels recursos a interposar, pagar els advocats o els viatges a Madrid. 

 

En aquest sentit, diu l’Elgio que se senten decebuts de la manca de suport per part de formacions polítiques “afins ideològicament”. Només han rebut suports de la CUP i la Crida per Sabadell i “esperàvem més”. També han trobat a faltar més implicació de figures importants del món del Hip Hop. “Esperes més de rapers pel que expressen amb les seves lletres”, sentencia el sabadellenc, que s’ha vist jutjat mediàticament per mitjans espanyolistes que “fan arribar a la gent que no ens coneix la imatge que som uns terroristes”. 

 

Malgrat que encara segueixen mantenint el contacte, L’Elgio va abandonar ‘La Insurgencia’ fa un temps per motius aliens a l’acusació. Amb tot, tant ell com el col·lectiu continuen compromesos amb la música com a mode de protesta i reivindicació social.