Beurem Estrella Damm l’endemà de la independència?

6  

( 4 vots )

 carregant

---

Comparteix

Tweet


URL curta

---

Etiquetes

Damm, saba roja

Tots hem begut, o millor dit bevem, una cervesa Estrella Dorada en algun moment. Forma part de les nostres vides, com ho és el pa amb tomàquet o els macarrons. De fet, Damm va entendre com ningú que la seva cervesa és un símbol de Catalunya. Els anuncis en els quals s’entroncava amb la catalanitat posant-se al costat de símbols del país o d’una suposada manera de fer catalana han estat una constant en els darrers anys. El seu principal mercat és Catalunya i la seva gamma de productes té també en el nostre país el principal client.

Damm juga la lliga catalana i l’encapçala des de fa molt temps patrocinant esdeveniments esportius de primer ordre, el Barça el té com a patrocinador exclusiu, i culturals, i per ser més explícits musicals.

Per això no deixa de ser una contradicció que una marca com aquesta tingui com a principal accionista  Demetrio Carceller Arce, madridista confés i de profundes conviccions dretanes i espanyolistes. L’amo de la Damm forma part d’una nissaga que ha manat i sembla que ho vol seguir fent.

Cal remuntar-se al seu avi Demetrio Carceller Segura, el qual va emigrar de ben petit de Las Parras de Castellote (Terol) a Terrassa, amb una mà al davant i una altra darrere, per arribar a empresari franquista en els sectors energètic, bancari i alimentari. Pel camí s’hi va barrejar una gran dosi d’esforç personal, l’ajuda de l’ultramonàrquic Alfons Sala, la militància activa a la Falange, els contactes amb el III Reich, el nomenament com a ministre d’indústria en el primer franquisme (1940- 45) i una astúcia fora del normal per aixecar una gran fortuna amb el BOE com a principal alçaprem. Del Demetrio Carceller I, passem al Demetrio Carceller Coll, és a dir, el II,  aquest va continuar engrandint l’empori amb la xarxa de contactes que la família va teixir al Madrid franquista dels Aznar, Villar i Rato. Tot això, la seva xarxa de complicitats amb la dreta espanyola i l’establishment no li ha impedit a ell i el seu fill, Demetrio Carceller III, haver de passar pels jutjats i satisfer una elevada fiança, 353 milions d’euros, per frau fiscal i evasió de capitals. Es veu que l’home, Carceller II,  va declarar viure a Portugal per no pagar impostos a l’estat espanyol i el jutge Ruz  l’ha enxampat vivint a Madrid. El tercer plançó de la nissaga, Demetrio Carceller Arce, és l’home fort de la cervesa Damm i de moltes coses més. Els Carceller són una família del règim de tota la vida, assidus a la llotja del Santiago Bernabeu i amb un gran poder en el Madrid de l’economia castissa i regulada. Tenen tant poder que van aconseguir que l’Audiència Nacional, l’antic Tribunal de Orden Público franquista, els declarés innocents de tot el seu entramat financer. Però  el trau era tan salvatge que el Tribunal Suprem els obliga a seure al banc dels acusats. Els Carceller, doncs, són l’Espanya eterna que el franquisme ha cuit a foc lent i defensaran la unitat d’Espanya amb ungles i dents perquè aquesta és sinònim de la seva supervivència com a oligarquia.

Però resulta que un dels seus principals negocis és a Catalunya, produït i consumit al país dels hobbits que diria l’economista César Molinas, i sembla que si Catalunya esdevé un estat independent no tenen cap ganes de renunciar-hi.

Demetrio Carceller no és l’únic que viu en aquesta paradoxa, en el fons José Manuel Lara Bosch viu en una situació paral·lela. Però a Lara, a diferència de Carceller, li pesen més els ous a la cistella espanyola que no a la catalana i per això ha de sortir de tant en tant proferint amenaces si Catalunya esdevé independent. Talment com Isidre Fainé de la Caixa, Carceller calla com un puta i empassa saliva. Sap que l’ambaixador nord-americà a Espanya té raó quan afirma que les multinacionals s’adaptaran als canvis quan Catalunya sigui independent. Mullar-se políticament contra els independentistes és posar-se contra els seus principals consumidors i dóna pista a l’adversari que li ha anat menjant la moral: Moritz. De fet, l’antiga marca reviscolada fa pocs anys ha entrat a guanyar-se la complicitat dels catalans sense complexos i ha escalat posicions en el rànquing de vendes de forma vertiginosa.

Però això quan els amics, saludats i coneguts unionistes ens diguin que les empreses fugiran quan Catalunya sigui independent, els hem de posar com a exemple el cas dels milers de Demetrios Carceller que hi ha a casa nostra. Ningú marxarà perquè a Catalunya és un bon negoci i l’endemà de la independència, que ningú ho dubti,encara serà millor.
 
Aurora Almendros
Politòloga

35900 lectures 6 comentaris

Imprimir Enviar