L’hora d’Oriol Junqueras
4
( 3 vots )
carregant
Artur Mas, fins ara, s’ha erigit com el líder indiscutible. Mas ha estat reconegut com a tal no tant pel fet de ser escollit dues vegades President de Catalunya, sinó per tenir la valentia, diguem-ne la gosadia, de posar-se al capdavant de la gent que l’Onze de setembre de 2012 omplia Barcelona. A hores d’ara no sabem si Artur Mas podrà aguantar l’envestida que l’estat espanyol amb tota la seva artilleria mediàtica, burocràtica i ideològica ha emprès contra la seva persona. No hi ha cap dubte que la investigació de la justícia espanyola a la família Pujol també té com a objectiu l’actual President. Buscar una vinculació tàcita o orgànica amb els negocis del clan Pujol és el principal objectiu de la intel·ligència espanyola. Rajoy sempre ha cregut que si cau Mas, CiU recularà, ja que emergirà un nou líder moderat i aquest podrà reconduir la situació. Duran o qualsevol becari de la Plaça Sant Jaume, tipus Santi Vila, són els perfils preferits per comandar aquesta operació.
L’hipotètic triomf d’ERC si CiU fa marxa enrere és un preu menor a pagar per Espanya. Sense majoria absoluta els de Junqueras mai podran governar. Una CiU moderada podria governar amb un PSC, PP o Ciutadans. De fet Iceta s’ofereix dia i nit pel que sigui per tal de fer descarrilar el procés sobiranista. I no cal perdre de vista que Santi Vila ha prioritzat sempre l’obediència a Madrid abans que la lleialtat al govern català. Recordem la mítica roda de premsa a Palau en què el titular d’Obres Públiques va haver de ser desmentit pel portaveu del govern català, Francesc Homs, segons després que el Conseller de Figueres lloés les inversions de l’estat de Catalunya i la col·laboració de la ministra Ana Pastor. De Duran no cal estendre’s en explicacions, el representant més genuí de la casta extractiva té molt clar què ha de fer si vol seguir vivint de la política.
Pel bé de tot plegat és bàsic que Artur Mas segueixi encapçalant el procés. Només ell és capaç d’imprimir la seriositat i el rigor, i si se’m permet dir, la professionalitat, que un procés tan complex comporta. Una seriositat que permet arrossegar els sectors més moderats del catalanisme, uns sectors que secularment han estat recelosos amb els processos de canvi.
Però en aquest moments en els quals la debilitat de Mas és notòria la figura de Junqueras esdevé clau per garantir l’èxit del procés sobiranista. Enquestes a la mà i amb la descomposició inexorable de CiU, Oriol Junqueras té la responsabilitat de prendre el comandament polític del procés. L’alcalde de Sant Vicenç té alguns avantatges respecte del líder convergent. D’entrada, l’estat no pot fer cap tipus de xantatge amb la corrupció com a pretext. Ell i el seu partit estan nets. El líder republicà compta amb la credibilitat i la legitimitat d’una trajectòria independentista com cap altra. Gaudeix de la virtut de la paciència i la moderació que sap combinar amb una fèrria determinació, sap calcular com ningú el tempo polític. I si no, que els ho preguntin al búnquer de la vella guàrdia d’ERC Barcelona. El tàndem Portabella-Amorós es va desfer com la mantega quan Junqueras va decidir que era el moment. I a més les incorporacions de Maragall, Comin i Dalmau a l’òrbita d’ERC l’habiliten com un líder que sap sumar.
Per tot això és evident que si Artur Mas s’aparta del procés només queda el President d’ERC per comandar i canalitzar l’empenta de la gent, i aquest no pot fallar. Oriol Junqueras haurà d’esmerçar molta intel·ligència i habilitat per atraure els centenars de milers de votants de CiU que han donat suport al procés independentista pel simple fet que la inèrcia electoral i el lideratge de Mas els ha dut fins aquí. Un sector que, si bé s’ha engrescat amb el procés sobiranista fart dels atacs i el menyspreu de l’estat espanyol, ara es podria refredar davant la incertesa. I el mateix podríem dir d’una bona part de l’electorat del PSC que encara que sigui tan conservador com els Navarro, Iceta o Montilla, ha tingut més sentit de país que aquests últims i sobretot més ganes de desfer-se dels tentacles del PSOE.
Junqueras haurà de convèncer els acovardits i els que volen millores immediates demostrant així la seva solvència i la del seu partit. Per fer això necessita un partit fort i cohesionat amb les idees clares. El líder d’ERC va ser testimoni des de la llunyania de les lluites caïnites pel poder en el si d’ERC i la fal·lera d’alguns dirigents de la vella ERC per agafar-se a la cadira de la conselleria. Però també de la debilitat de les bases d’ERC: a cop de tertúlia o portada de diari, els militants d’aquest partit trontollaven i desconfiaven dels seus dirigents. Per tot això Junqueras ha deixat el vell partit republicà sota mínims i s’ha abocat al procés independentista. La majoria dels quadres territorials del partit de Macià i Companys dedica més hores a l’ANC que el seu propi partit. I això és, a més de bo, necessari.
Amb tots aquests vímets i davant d’una hipotètica caiguda de Mas cal fer un nou cistell. Junqueras ha d’obrir portes a ERC i conjuntament amb CiU ha d’impulsar una gran plataforma política que albergui les millors persones del país, independents o no, però que tinguin prou representativitat social i territorial per obtenir una majoria absoluta més que folgada al Parlament i proclamar la independència després de la consulta. Incloure les persones més destacades de la societat civil en el procés sobiranista i els socialistes que per dignitat s’han negat a fer un seguiment acrític de l’aparell del PSOE és també vital per assegurar l’èxit de la proposta.
La millor resposta a la campanya de desprestigi que l’estat espanyol llança contra el catalanisme la té Junqueras a les seves mans, i és tan senzill com superar el partidisme i dotar els catalans que volen la independència d’un instrument net de corrupció, plural i representatiu per crear una nova majoria que ens porti a la llibertat. Ha arribat l’hora que Junqueras premi l’accelerador i conjuntament amb la millor gent de CiU, ERC, PSC i de les entitats socials es basteixi la plataforma que ha de garantir una majoria independentista després de la consulta. Les eines de la transició i de l’autonomisme estan oscades, necessitem nous instruments, noves majories i sobretot noves maneres. Això és el que reclama la majoria que democràticament i pacífica surt al carrer per demanar la llibertat de Catalunya.
Aurora Almendros
Politòloga
8712 lectures
Imprimir
Enviar
Catalunya
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat