El PSC i el PSOE són culpables

1  

( 4 vots )

 carregant

Sense cap necessitat de busquinyar en el calaix de la història, aquests dies tenim un exemple flagrant del que podríem definir com a falsa neutralitat o falsa equidistància: l’actitud del govern turc d’Erdogan envers la població kurda de Síria. Deixar via lliure a l’extermini de la població kurda del nord de Síria i en concret de la ciutat de Kobane, a mans del terrorisme islàmic, en nom de la neutralitat, és una bona mostra que no prendre partit o voler pretendre esdevenir equidistant davant la injustícia és una manera d’afavorir-la. Erdogan i els seus juguen a favor del terrorisme islàmic per exterminar una part de la població kurda.

Ve això a tomb perquè tant el PSOE com el PSC han optat per aquest model i en el nostre cas es basa en criticar al mateix temps el que ells anomenen l’error de Mas i l’immobilisme de Rajoy.  És a dir, per a ells Mas i Rajoy són el mateix problema i en els platets de la balança cega de la justícia la seva culpa pesa igual. La pregunta és absolutament estúpida però ens obliguen a fer-la: algú que analitzi serenament el que ha passat en els darrers 10 anys en aquest país pot creure que Mas i Rajoy tenen el mateix grau de culpabilitat? Evidentment que no.

Però fixem-nos que els estómacs agraïts de l’entorn socialista (reconec que em dol molt embrutar la paraula socialista per definir gent com Iceta, Ros, Sánchez o Chacón, però és una manera d’entendre’ns) abusen constantment de la mentida que es basa en reduir el procés sobiranista a la voluntat personal d’Artur Mas, fent seguidisme de l’estratègia de l’extrema dreta espanyola. Mort el gos morta la ràbia, pensen uns i altres; però la realitat, com sap la majoria del món civilitzat, va més enllà d’un home, hi ha una majoria social darrere i la primera tesi del nacionalisme espanyol és el negacionisme: es tracta de negar l’existència del poble de Catalunya i del fet que aquest hagi pres consciència de si mateix.

El PSOE i els seus militants de Catalunya, abans en dèiem del PSC, s’han instal·lat en aquesta falsa equidistància entre el franquisme de les estructures polítiques, mediàtiques i econòmiques de l’estat espanyol i el procés sobiranista. De retruc també han acabat assumint el negacionisme: no hi ha conflicte, no hi ha discriminació i tot plegat és una operació de la dreta catalana per mantenir-se al poder.

L’espanyolisme que a Catalunya s’amaga darrere un vernís progressista també ho fa; si no, fixeu-vos en els escarafalls que alguns membres d’ICV fan al procés o com els de Podem intenten fugir d’aquest debat. D’aquesta equidistància entre botxí i víctima, aquí a Catalunya, també se’n diu tercera via. A veure quin dia sentim la senyora Carme Chacón o Pedro Sánchez defensar la immersió lingüística, o Miquel Iceta exigint-los-ho.

La darrera cosa que es pot fer és donar-los carta de naturalesa i legitimar  aquells que en nom de l’equidistància treballen activament per l’enemic de Catalunya. Perquè no tenim cap dubte que el PSOE és igual de culpable que el PP de tots els atacs que rep la llengua, la cultura, i el benestar dels catalans. Els del PSOE, com els burgesos alemanys del període d’entreguerres, deixen que uns altres netegin el carrer dels problemes que ells mateixos han creat. La tercera via i la reforma de la Constitució la van matar Zapatero, Rubalcaba i Guerra amb l’aquiescència dels Montilla, Castells, Iceta, Nadal i companyia quan van destrossar el nou Estatut català. Com va passar a l’Alemanya d’entreguerres, han deixat que el PP fes la guerra bruta al carrer i tots junts l’han feta al Tribunal constitucional.

Per tant, que ningú s’equivoqui, quan es posen al mateix nivell el procés català i la gent que l’empeny i l’estat espanyol amb tot el seu poder vol dir que treballen per un bàndol.  Cal molt cinisme per sistemàticament posar-ho al mateix nivell. Però els Iceta, Chacón o Vidal Folch i tot el socialisme espanyol d’això  en van sobrats i no defalliran.

La primera batalla doncs és no acceptar terceres vies, que en el fons són un atac a la majoria de la població de Catalunya, que vol exercir pacíficament la democràcia. El PSOE i el PSC són culpables i còmplices actius del setge que pateixen el govern i els ajuntaments catalans i en conseqüència la població de Catalunya.

La suposada esquerra catalana que dóna suport a l’ofensiva que els aparells de l’estat i del PP fan contra Catalunya no mereix cap crèdit. Fixeu-vos en el que diu el Senyor Brugué, el membre de la comissió de la consulta proposat per ICV i que va fugir fent escarafalls per falta de garanties democràtiques. En les seves declaracions en cap moment denuncia l’autèntic i únic culpable de la situació, l’estat espanyol, que és el que no deixa votar, i aquesta negativa és la que pot generar  situacions anòmales.

Els votants d’esquerres i catalanistes han de tenir clar que en un conflicte com el que vivim és indispensable ser autocrític, és a dir, no perdre de vista que mentre  treballem per la consulta hi ha una crisi que està devorant les classes treballadores i mitjanes, que hi ha molta feina a fer per recuperar el terreny perdut en drets socials i que el govern català sovint se sent massa còmode amb les retallades. Però això no té res a veure amb treballar per l’enemic. No es pot fer política d’esquerres anant de bracet de Ciutadans, el PP, PXC o directament la sempiterna Falange. El problema per a molts honestos militants i simpatitzants socialistes de Catalunya és que l’establishment del PSC se sent molt còmode al costat del feixisme més radical. Si no, que ho preguntin a Joaquim Coll, el funcionari de la Diputació de Barcelona que signa com a historiador i que dirigeix Societat Civil Catalana conjuntament amb membres de l’extrema dreta espanyolista a Catalunya. Tampoc és una novetat, només cal veure com Navarro, Iceta i companyia s’entenen més amb el sector més carca de la patronal catalana i assenyalen amb el seu dit inquisidor els renovadors titllant-los d’independentistes.

El que dèiem: el PSOE i el PSC són culpables de la situació que pateixen els ciutadans de Catalunya, són corresponsables de l’assetjament a la llengua i l’economia catalanes i sembla clar que no tenen cap propòsit d’esmena. D’aquell PSC que va governar el país ara només queda un grupuscle que únicament aspira a càrrec a Madrid si algun dia toca la rifa i cau el PP.

Aurora Almendros
Politòloga 

5680 lectures Un comentari

Imprimir Enviar