Enric Juliana no rectifica

4  

( 13 vots )

 carregant

A alguns periodistes i intel·lectuals els costa molt rectificar. Reconèixer els seus errors. El cas d’Enric Juliana és paradigmàtic. El mateix que ridiculitzava el creixent independentisme amb la conyeta del català emprenyat i que lloava i posava com a referent el model de creixement especulatiu de Camps, Fabra i Barberà en contraposició al tripartit de la Generalitat del nord, segueix pontificant  i no rectifica mai. Qüestió de vanitat i orgull obliga, però el corresponsal a Madrid dels Godó hauria de començar a entonar el mea culpa per totes les cafrades que ha escrit.

La seva taleia contra els independentistes va arrossegar  uns quants intel·lectuals a escriure un  pamflet contra l’independentisme ara farà vuit anys. Sota el títol de “La Rectificació” sis intel·lectuals catalans publicaven un assaig que pretenia redreçar la política catalana per la via del sentit comú, és a dir, per la via  de la renúncia. Sis cracs de la moderació: Enric Juliana, Ferran Sáez, Albert Branchadell, Josep Maria Fradera, Lluís Bassets i, per descomptat, Antoni Puigverd.

Buscaven un culpable, un boc emissari del fracàs estatutari, i aquest segons ells era l’independentisme. El que ara és la centralitat política per a ells era un càncer extremista a extirpar.  La ignició de la política catalana, deia Enric  Juliana, porta el país a l’abisme. L’historiador Josep Maria  Fradera posava les bases del discurs actual de Ciutadans quan acusava el catalanisme de voler imposar una única tradició cultural, ignorant amb mala fe que el nacionalisme espanyol no para de fer-ho . El professor de literatura Antoni Puigverd sentenciava l’assecament de les fonts que havien nodrit el catalanisme i la fi d’un moviment centenari. I Lluís Bassets exigia sortir dels problemes identitaris per poder parlar dels problemes reals, és a dir, el de sempre. Sáez demanava rigor i que s’acabés la frivolitat i el ridícul. El filòsof de referència de la fundació Catalunya Oberta, sembla que no ha tingut manies i ha rectificat sobre la marxa, apuntant-se a la causa independentista encara que aquesta circuli per la corda fluixa de la improvisació talment com un funàmbulista ebri.

A la presentació de l’assaig dels sis magnífics hi va assistir l’aleshores Molt Honorable Jordi Pujol i Soley. L’home es va embadalir amb les ocurrències dels nostre erudits. Perquè assagista i expresident formen part de la Catalunya autonomista que es nega a morir. La Catalunya que va emergir els anys vuitanta i que bàsicament servia per defensar l’statu quo: la dreta catalana, la nostra casta extractiva en paraules de Jaume Barberà, tenia patent de cors per fer els seus negocis, l’esquerra sucursal es quedava els grans ajuntaments i l’estat es garantia continuar espoliant la majoria de catalans i catalanes. Aquest era el pacte fins que es va trencar per la irrupció d’ERC i, amb aquest partit, de l’independentisme com a vertebrador del catalanisme. Allò que a Antoni Puigverd li està costant tant de rectificar i admetre.

Per això els nostres sis savis van considerar que era fonamental redreçar el camí i retornar a l’arcàdia autonomista. Calia marcar l’independentisme com una opció immadura i intel·lectualment pobra. Amb la supèrbia i la vanitat  que els caracteritzen,  els nostres sis assagistes van dedicar-se a blasmar els homes i dones de l’independentisme, les seves idees i les seves propostes. Tots ells ens reclamaven, alguns encara persisteixen, a acceptar la derrota definitiva davant d’Espanya i fer com els dirigents del PSPV : entregar-se. De fet sembla que els únics que els han  fet cas són els del PSC, perquè s’han lliurat amb armes i bagatges a Madrid.
 
Han passat vuit anys i pel que sembla no només el catalanisme no ha rectificat la via empresa el 2003, sinó que de la reforma de l’estatut s’ha passat a la independència i d’una minoria significativa a una majoria social. Pujol s’ha convertit en un pària. Francisco Camps ja no és president, l’obra dels populars al País Valencià s’ha enfonsat definitivament en la misèria i la corrupció. I la proposta del govern espanyol per reformar l’estat ni existeix ni sembla que hagi d’arribar mai.

Com a líders d’opinió queda clar que poca gent els fa cas malgrat les grans tribunes de les quals disposen. Com a futuròlegs tampoc es guanyaran la vida. De fet, fins i tot van parlar de fer una segona part del llibre que a hores d’ara deu dormir el son dels justos en algun calaix de l’editorial Destino.

La lliçó que ens ofereix la feixuga tasca dels prohoms de la tercera via és que el procés independentista és tan fort i tan arrelat que ni les millors tribunes de La Vanguardia, El País o El Periódico el poden aturar.  Ni estar sobre-representats als canals públics catalans malgrat afirmar tot el contrari des de la mateixa Televisió de Catalunya. Ni l’excés de presència de tertulians d’aquesta subespècie covarda que rep diferents noms i qualificatius: tercera via, seny, moderació, diàleg, ponts, pont aeri, sentit comú, ... pot aturar la força social del sobiranisme.

Però ells continuaran treballant per minar la  moral col·lectiva en nom de les societats obertes, la cultura i la ciència perquè per això viuen del “mòmio”. I seguiran ridiculitzant el sobiranisme per fer riure així els amos que els paguen. Però la festa s’està acabant. Com es pot veure pocs els fan cas,  i gosaria dir que a hores d’ara a gent com l’Enric Juliana o l’Antoni Puigvert molts  ja se’ls prenen en conya. Fins i tot hem pogut veure el gran Juliana moderant una taula de sobiranistes d’esquerres a Madrid, cal adaptar-se,  però rectificar? Això mai. 

Aurora Almendros
Politòloga

15694 lectures 4 comentaris

Imprimir Enviar