La Duquessa d’Alba: ¡Que vivan las caenas!

1  

( 4 vots )

 carregant

O millor dit: “Muera la libertad y vivan las caenas”. És la frase que em ve al cap quan intento esquivar la parafernàlia de l’enterrament de la duquessa d’Alba als diferents canals de televisió espanyols tot fent zàping. Segurament és cert el que es diu de la senyora en qüestió, que era amable i culta, molt lluny del rancio abolengo de l’aristocràcia castellano-andalusa, de fet era molt més viatjada que tot l’estol de vividors que va acabar niant i engreixant-se en l’epicentre econòmic i sociològic del franquisme. En les files de la noblesa espanyola hi ha hagut excepcions com el Marquès de Vilallonga: liberal, culte i antifranquista. El cas de la Duquessa de Alba no era aquest. Va viure amb  i del franquisme mentre d’altres hi malvivien. Senzillament va viure en la llibertat i la comoditat de què la majoria d’andalusos no podien gaudir, i això no vol dir que fos mala persona. Però en un règim totalitari no hi ha terme mig: o hi estàs a favor, o en contra.

Ara bé, independentment del seu caràcter obert i afable, la Cayetana de marres representa el drama del sud espanyol i per extensió el nostre. Un sud subdesenvolupat que intenta sobreviure a base d’expulsar cíclicament els seus millors fills cap al nord. Una Andalusia, una Extremadura i bona part de Castella que han experimentat durant els darrers anys el que Palmiro Togliatti va anomenar modernització sense desenvolupament per referir-se al mezzogiorno italià. És a dir, grans infraestructures de comunicacions viàries i telecomunicacions, centres de recerca, equipaments públics de primer nivell sense una economia productiva suficient per sustentar-los i el que és més important, per fer-les rendibles.

La raó de l’endarreriment del sud espanyol la trobarem en el patrimoni de la duquessa traspassada. La seva família és la principal propietària de sòl d’aquest immens territori anomenat Espanya, acaparant bona part de les ajudes europees i de l’estat. Unes poques famílies agabellant la majoria de les propietats i les riqueses expliquen per què Espanya és com és. Sense un repartiment de la terra per fer-la més productiva i generar un nou equilibri social, és a dir, preparar les condicions per al naixement d’una burgesia industrial i comercial, es fa impossible un desenvolupament econòmic i social com el que s’ha produït a tot Europa, Catalunya i Euskadi incloses. Algú podria titllar aquesta darrera informació de simple i vulgar historicisme, però és difícil trobar a  Europa una altra via d’accés a una societat moderna i cohesionada. Si algú creu que hi ha altres vies,  Vladimir Putin no és precisament un model.

L’endarreriment del sud espanyol més la cronificació del centralisme madrileny ha forjat una aliança secular que explica el que és Espanya i la dificultat o millor dit la impossibilitat de canviar-la. El sistema subsidiat del sud i els centenars de milers d’alts funcionaris i els gestors del model d’empreses monopolistes que César Molinas va batejar com a capitalisme del BOE, han congriat un sistema que tendeix a asfixiar i devorar l’economia productiva i la llibertat. Per molt que la dreta espanyola amb la FAES al capdavant vulguin apoderar-se de conceptes i paraules com llibertat, liberal, drets i societat oberta..., la realitat és tossuda i les formes autocràtiques responen a la creença de perdurabilitat d’un sistema que avui fa aigües. Com deia abans, modernitat sense desenvolupament porta al col·lapse i a la corrupció i en el cas espanyol la modernitat l’han pagada els catalans i la resta d’europeus, i el col·lapse l’han posat les elits espanyoles.

Per això quan veig la devoció de molts espanyols, especialment andalusos, cap a la Duquessa d’Alba traspassada, penso que és impossible reformar Espanya. Per molt que ho intentin els de Podemos o el SAT, Sindicato Andaluz de Trabajadores de Diego Cañamero i Sánchez Gordillo, això no té volta. Vivan las caenas, deien els desgraciats que estiraven el carruatge del rei Ferran VII en la seva tornada a Madrid el 1814 per instal·lar-se al tron i de pas carregar-se la mítica constitució de Cadis, imposant de nou l’absolutisme. Per estirar el carruatge reial van desenganxar els cavalls i un munt d’homes van substituir-los en senyal de reconeixement i submissió al poder. Viva la Duquesa diuen ara!  Els mitjans espanyols  han reflectit sense cap escrúpol aquesta mentalitat que perdura i es consolida. És més, hi ha un acte d’autoafirmació en tot aquest espectacle. A la Cayetana Fitz-James Stuart li agradaven els toros, la mística de la setmana santa andalusa, el barroquisme que impregna la cultura més atàvica del sud, però sobretot li agradava viure de renda. L’hem vist poc creant escoles i impulsant centres culturals. L’Espanya oficial exhibeix i aplaudeix aquest model. Ja ho deia el seu fill Cayetano al programa Salvados de Jordi Évole: tenim moltes propietats però no tenim cash. Lògic. Si no s’inverteix i es produeix valor, difícilment  generes riquesa, i sense aquesta el repartiment es fa impossible. L’Espanya real explicada en una frase!

Davant de tanta comèdia és absolutament comprensible que la idea d’una Espanya sense Catalunya provoqui terror en l’establishment espanyol i encara és més comprensible que s’hi oposin amb vehemència. Sense Catalunya els espanyols s’haurien de mirar als ulls i canviar. No és gens fàcil després de centenars d’anys. Per això és més fàcil pressionar un fiscal que posar-se a treballar.

Per cert, l’enyorada Cayetana tenia 56  títols nobiliaris, el rècord de l’aristocràcia europea, entre ells el de comtessa de Guimerà! Però com que no hi havia terra, ni subvencions, ni toreros, ni flamenc, ni desgraciats amb ganes d’arrossegar el carro, no  va agraciar mai la bona gent de Guimerà amb la seva presència. S’ho va perdre, perquè el nucli medieval és preciós i hagués pogut degustar un oli i un vi excel·lents!

Aurora Almendros
Politòloga
 
 

6890 lectures Un comentari

Imprimir Enviar