Política Última actualització Dissabte, 13 de maig de 2017 05:00 h

Del pacte impossible a la via unilateral

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

El temps de Madrid s'esgota. Mentre la vicepresidenta aprofita cada compareixença pública per demanar amb les mans juntes que desistim, el Pacte Nacional pel Referèndum fa les darreres passes del referèndum pactat. El proper divendres se celebrarà al Palau de Congressos de Barcelona un gran acte que posarà al damunt de la taula tots els suports rebuts, amb les més de 400.000 signatures com a base. Acte seguit, el president Puigdemont farà la darrera oferta al govern espanyol. Mentre arriba el no definitiu, alguns sectors del món dels Comuns, de Jaume Asens al Procés Constituent, comencen a donar senyals clars del seu suport al que començarà tot seguit: l'anunci de la data i pregunta d'un referèndum per la via unilateral.  Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

BARRA. Presentat no sé sap quantes vegades des del mes de febrer, aquesta setmana hem tingut un nou tast del manifest de juristes dependentistes que demanen a la majoria parlamentària que incompleixi el mandat que els electors li van conferir el 27-S de 2015, per tornar al peix al cove, però sense cove ni peix. Es tracta d'un text demencial, sobretot en el que proposa, completament increïble. El més sorprenent és que l'encapçali i faci de portaveu l'ex-magistrat del Tribunal Constitucional Eugeni Gay. Cal tenir la cara de ciment armat per exigir respecte a la legalitat després d'haver imposat a Catalunya una retallada estatutària que aquí ningú no ha validat amb el vot. Cal ser molt impresentable per amputar la voluntat de la gent i després continuar defensant que no s'atorgui cap mena d'oportunitat d'expressar l'opinió. Cal confiar molt en la memòria de peix del proïsme per creure que no sabem d'on ve i a on va el senyor Gay.

BOGERIA. La inversió de gairebé 4.000 MEUR a la variant ferroviària de Pajares, la que ha d'unir mitjançant l'AVE Astúries i Madrid reduint el viatge en només una hora de les quatre i mitja actuals, és el darrer capítol d'una història, aquí sí, com diria el president de Melilla, d'autèntics pirats. No només perquè ja ha duplicat els costos inicialment previstos en 2004. Tal i com ha destacat El Nacional.cat, dos experts acadèmics en transport i mobilitat, el també diputat Germà Bel i Daniel Albalate, han calculat que en contrast amb el que suposarà la despesa d'amortització de l'obra i els costos operatius futurs, hauria sortit molt més rendible al govern espanyol lliurar als 400.000 usuaris bitllets d'avió de franc. Costaria "només" 26 MEUR anuals. És així de bèstia. Per a acabar-ho d'adobar, algun dia sabrem de totes les irregularitats i amiguets beneficiats, en un traçat que és el més car dels tres que havia proposat Adif.

CAMPANYA (I). No s'han pogut estar. Fins i tot, cometent dos greus contradiccions. La primera, de concepte: per què cal fer campanyes sobre la bondat de la dependència d'Espanya si es tracta d'un fet que no hem de decidir nosaltres sinó el conjunt dels espanyols i per tant l'opinió del 16% dels espanyols que som és irrellevant? La segona de factura: triar com a icona de la campanya una parella que es fa un petó, l'una amb l'estanquera pintada a la galta i l'altra amb els quatre pals significa que el PP entra en campanya i ho fa admetent d'inici que Catalunya i Espanya són dos subjectes polítics diferents. Francament, seria una excel·lent imatge per a la campanya del Sí: podem entendre'ns perfectament, fins i tot estimar-nos, però mantenint-nos cadascun com a entitats sobiranes. El gol per l'escaire que l'agència de publicitat ha clavat als populars és antològic: si a sobre han cobrat en negre, negoci rodó.

CAMPANYA (II). Davant la consellera Neus Munté, al Palau de la Generalitat, la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes presentava dimecres un estudi sectorial en el qual es xifrava en 93 MEUR anuals els recursos que les federacions esportives catalanes podrien generar en cas d'independència, en concepte de nous ingressos, a banda de 705 nous llocs de treball i 8-9 medalles, ara mateix, en uns Jocs Olímpics. Afortunadament, algunes entitats de la societat civil han començat amb empenta la campanya del sí. Necessitem recuperar novament la tensió, la força dels arguments a favor de l'estat propi que va acompanyar els primers anys de la mobilització independentista. Es troba a faltar la reflexió i el debat sobre els avantatges de la llibertat, enfangats com ens tenen tot el dia amb la campanya judicial i de descrèdit del bàndol dependentista. Quan coneguem data i pregunta, en poques setmanes, serà el moment de recuperar el tremp.

COMPARAR. Dimecres, a can Cuní, els de GESOP ens oferien una nova enquesta interessant: fins a un 63,2% dels catalans es manifesta disposat a participar en un referèndum unilateral. Atès el precedent del 9-N, amb una xifra semblant a la prèvia, l'Àngels Pont, representat de l'empresa demoscòpica i segons sembla, antiga dirigent socialista a Barcelona, apuntava a una participació final que se situaria entre el 37 i el 39% del cens. Certament, aquest és el punt més difícil, la veritable batalla que tenim per davant. I només la guanyarem si aconseguim una aparença el més semblant possible a una convocatòria normal (de la targeta censal als col·legis electorals habituals, passant per una activa campanya al carrer i als mitjans), i, sobretot, si tothom percep que el resultat serà vinculant, sigui quin sigui el nivell de participació. Només així estarem en condicions de superar el difícil repte de portar a votar més de la meitat dels catalans.

INGENUÏTAT. Afortunadament, el "llirisme" que ha acompanyat fins ara una part substancial de l'independentisme es va marcint. Encara que hagi calgut posar-se l'impermeable per tal de suportar l'aiguat d'odi de les capçaleres dependentistes: Enric Hernández no va trigar més de tres hores a penjar el seu cantat article histèric. Ha estat una acció excel·lent deixar morir d'inanició l'espectacle que l'oposició volia organitzar al Parlament a compte de la comissió sobre l'anomenat cas Santi Vidal. Prou d'aquest color, de posar en safata a la Fiscalia els arguments i les vies d'investigació que facilitin la seva acció per aturar el referèndum. Naturalment, els qui encenen tot el dia focus per assenyalar de nit als bombarders enemics les nostres posicions més importants, volen a més que avancem a pit descobert i fora les trinxeres. I no, això és la guerra i no som tan rucs. La propera vegada, Enric, guanyeu les eleccions.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades