Travessa el foc. Recull de lletres de Lou Reed ! directe!cat

Llibròfags doble fletxa

Dissabte, 15 de novembre de 2008 05:00 h

Travessa el foc. Recull de lletres de Lou Reed

Comparteix

URL curta

No hi ha cap vot

Carregant

L’any 2000, Lou Reed sorprenia, essencialment els seus seguidors -allò que en el mundillo musical s’anomena, sovint desafortunadament, fans-, editant un llibre pretesament original on recollia totes les lletres de les seves cançons. El llibre es va traduir el mateix any al castellà i ha trigat uns anys més a sortir la versió catalana editada a Empúries en una edició que millora algunes coses. I era important que les millorés perquè ja se sap que quan un llibre surt primer en castellà i després en català, aquesta segona edició es troba en un clar desavantatge perquè la major part de la gent que hi haurien estat interessats ja l’han adquirit, per aquesta raó, quan ha sortit en castellà, sobretot si se’n desconeixia la possibilitat que el llibre acabés sortint en català, cosa que era, en aquest cas, del tot improbable, i si no arriba a ser per l’aposta editora que està duent a terme Eugènia Broggi amb Empúries, valenta, fins i tot arriscada en algunes apostes, segurament ara no parlaríem d’aquesta edició.

El que millora en aquesta nova versió, la catalana, és que ens trobem amb un llibre que pel seu gruix, pel seu pes, és d’agrair que se’ns ofereixi enquadernat en tapa dura, donat que és un llibre que pot tenir un ús constant, per ser el perfecte acompanyament pel seguiment o per consultes alhora d’escoltar els discos de Lou Reed, la qual cosa sempre està d’actualitat perquè la seva obra és de les que no queda pràcticament mai oblidada al calaix dels discos caducats, i aquest possible ús continu, propi dels diccionaris i altres manuals de consulta, acostuma a deteriorar força un llibre quan està enquadernat en rústica. L’altre és el llom, que malgrat conservar el mateix disseny que l’edició castellana, que és el disseny de totes les edicions, resulta molt més espectacular per la seva curvacitat i rigidesa. Una tonteria, sí, però l’estètica moltes vegades també ens perd a l’hora de preferir un llibre, i és per aquesta estètica que l’ull del poeta de Nova York resulta potser massa incòmode i la cara treballada per l’excés que presidia la portada de l’edició original ens pugui semblar l’únic element que faci preferible l’edició castellana.

Però hi ha un fet que s’escapa a tota aquesta frivolitat estètica, i que fa definitivament celebrable i preferible aquesta edició d’Empúries. I és el fet que durant els anys que han passat des de l’edició original, Lou Reed ha tingut temps d’escriure un parell més d’obres mestres del rock’n’roll madur (Ecstasy i The Raven, sí, discutides, com la majoria d’obres mestres del mestre excepte Transformer i New York), més algunes cançons que fan que aquesta darrera edició, que ho inclou tot fins que surti el proper disc, sigui una versió molt més actualitzada i per tant preferible.

Més enllà d’això, tot és anècdota. Tenim la gran novel·la nord americana en format rock’n’roll. La crònica d’un món que Lou Reed va viure aprenent a mirar des dels ulls genials dels seus grans mestres, Delmore Shwartz i Andy Warhol -la veneració i agraïment pels quals i la memòria que n’intenta mantenir, redimeixen humanament aquests excessos de divisme i antipatia, fins i tot males maneres, que tant se li critiquen i que a qui, sinó a ell, que va ser capaç de fer madurar el rock, que ha influït generacions i generacions de músics importants, que va canviar la dimensió d’aquella frivolitat floreta i juvenil que semblava que hauria de ser el rock and roll, se li ha de consentir?-. És anècdota pensar que a través del foc, a través d’aquestes cançons, no només trobem un llarg passeig a través del temps i de l’asfalt de la gran capital mundial de les darreres dècades, sinó també a través de la psicologia dels seus habitants, obtenint un retrat sense intencions morals ni moralitzants. Hi ha l’exaltació del pecat, del passejar pel costat salvatge que representa la primera època, la primera part del llibre. Després hi intervé un element màgic, quasi obsessiu, que es barreja amb una cada cop més lúcida visió de l’amor: el desig de transcendència, el moviment cap a alguna cosa, la intervenció, l’acció, la importància de les emocions, la importància de l’aferrament a la llibertat encara que sovint signifiqui agafar-se amb força a un ferro roent, o clavar-se agulles als mugrons o deixar-se fuetejar amb una flor. La gran novel·la de Nova York s’estén, així, en forma d’àcida mirada, a totes les amèriques que conformen els Estats Units, i, per extensió, passa a ser aquell retrat rock and roll de la humanitat en totes les seves misèries, la seva mesquinesa, la seva hipocresia, però també les seves maneres de transgredir i de transcendir tota aquesta podridesa que infecta el gènere humà. Però tot això ja se sabia abans que Travessa el foc prengués forma de llibre.

I com que se sabia, Lou Reed ha volgut jugar amb la forma i a cada disc li ha donat un tractament especial, distorsionant les paraules, afegint-hi ombres, canviant els colors, afegint-hi un munt d’anotacions i correccions “a mà”, deformant els poemes, fent-los, en alguns casos difícilment llegibles, verticalitzant l’horitzontalitat, jugant amb les tipografies i coses per l’estil. I l’estructuració del llibre per parts, essent fidel en cronologia i ordre de cançons a la discografia que reprodueix, és d’agrair perquè facilita la feina per a la qual el llibre està, en definitiva, destinat, que és l’acompanyar l’audició ara d’un disc, ara d’un altre, podent gaudir, aquest cop sí, sense les possibles limitacions idiomàtiques, de cada paraula, de cada imatge poètica que Lou Reed ha sabut, sabent la importància relativa però també l’efectisme emocional que això suposa, embolicar de la millor de les músiques possibles per a aquests textos. Sovint senzilla, elèctrica, rock and roll carregat d’una mena de follia del tot sòbria malgrat els períodes d’excessos que l’han fertilitzat.

Jordi Cussà, amb la col·laboració d’Anna Camps, és el responsable de la traducció de les lletres. En això som afortunats. Segurament no hi ha en el panorama actual gaire escriptors (només se m’acuden un parell més) que puguin traduir Lou Reed des d’un coneixement no només de la llengua i del llenguatge poètic de l’autor, sinó des d’un perfil biogràfic que li permeti en molts i transcendents moments, saber exactament de què ens parla la cançó. Jordi Cussà no només és un novel·lista solvent, autor d’un Cavalls salvatges que s’hauria canonitzat immediatament en qualsevol literatura estrictament sana i on Lou Reed sona i ressona constantment com a banda sonora, sinó que també és, a part d’autor i director teatral, un excel·lent poeta que si enlloc d’haver nascut a Berga ho hagués fet a Nova York s’hauria topat sovint, tot passejant o trontollant pel wild side urbà, amb aquest poeta del rock que ha esdevingut una de les icones contraculturals més importants i influents del nostre temps. Excel·lent traducció, doncs, des de la llengua i des de la vida, la vida d’aquests versos que traspuen contemporaneïtat i rebel·lia i que aporten a una foscor real, i que massa gent ha volgut atribuir erròniament a l’autor, un esclat de llum capaç de travessar el foc més espès.

Marc Romera