Llibròfags Dissabte, 29 de novembre de 2008 05:00 h

Història del món en deu capítols i mig

Les onze petites històries de Història del món en deu capítols i mig no ampliaran el nostre coneixement de la història mundial, però si que ens permetran viure unes quantes escenes de la humanitat que si no son “vero” son “ben trobato”.

En Julian Barnes trenca clixés, motlles i estereotips quan ens parla del Diluvi universal, del Cel (amb majúscula), de la supervivència de la raça humana, de l’amor o del bé i del mal. En Barnes gira el mitjó de la història i ens mostra un Noè borratxo, malcarat i autoritari o bé ens fica dins d’un judici medieval contra uns corcs que es cruspeixen el setial del bisbe.

Com gairebé sempre podem fer la lectura superficial o la lectura profunda. Superficialment, els onze comtes són onze divertimentos, onze boutades on un entremaliat autor xala explicant les coses d’una altra manera, per pura diversió pròpia i per la dels demés. Però, si aprofundim, podrem veure la visió àcida i crítica que fa l’autor a la societat i als éssers humans dels tots els temps, que tampoc hem canviat tant, oi?

Les aparentment inconnexes onze històries, en realitat, hi son lligades per uns finíssims fils conductor i unes picades d’ull alhora intel·ligents i divertides, què ens obliguen a estar molt al cas de les històries per por de perdre la gràcia de l’obra. Noè, els corcs, la gent pura i la gent impura, Déu... aquests són alguns d’aquests fils conductors. Però cal subratllar la presencia sempre de Noè i dels corcs.

L’aparició constant de Noè ens recorda per una banda, la necessitat de supervivència, de resistència, de continuar endavant de l’home, i de la dona, i per l’altra banda, l’arbitrarietat alhora d’escollir, de decidir qui és bo i qui no te dret a perpetuar-se, del perill de comportar-nos com si fóssim deus, d’intentar dominar la natura. L’home és contraposat a l’insignificant corc. Insignificant animal capaç de sobreviure per ell mateix al Diluvi i capaç de de malbaratar qualssevol esforç de construcció de l’home amb la seva lenta i eficaç feina. Destaca també la aparició dels purs i els impurs, de la classificació arbitrària de les coses, en coses bones i coses dolentes, tal com va fer Noè a l’arca. Aquesta “virtut” la tenim força arrelada, ens agrada etiquetar: bo i dolent, blanc i negre, cel i infern, oblidem els grisos, ens oblidem de què el món hi és ple de matisos i l’autor els destaca quan els ignora. Déu, se suposa que els déu dels cristians encara que no s’esmenti en cap moment, també plana per damunt de les onze històries. Potser el déu que salva al Noè del Diluvi, el que parla amb un astronauta, el director del Cel, contraposat a altres deus. Un déu que a vegades mana i a vegades deixar fer, per allò del lliure albir.

De les onze històries crec que paga la pena destacar-ne tres:

La primera, on tracta el Diluvi Universal i l’Arca de Noè des d’un punt de vista molt original. La cinquena, on ens narra el famós naufragi de la nau Medusa i tot el procés de creació del no menys famós quadre de Gericault que tracta d’aquest drama. El darrer, on un astronauta cerca l’Arca de Noè, a la Terra clar, després de parlar amb Déu en un passeig per la superfície lunar.
I quina és la història mitja? Llegiu-la, no te res a veure amb les demés. Parla de l’amor i de la parella i de veritat que està molt bé.

“Així, per exemple, ni tan sols esteu disposats admetre la veritable manera de ser de Noè, el vostre primer pare- el patriarca pietós, el conservacionista compromès. Tinc Entès que una de les vostres llegendes hebrees primitives afirma que Noè descobrí el principi de l’embriaguesa veient que una cabra s’emborratxava amb raïm fermentat. Quin intent més descarat de descarregar-se la responsabilitat en el animals!; i, per desgràcia, correspon a una norma: la Caiguda va ser culpa de la serp, l’honrat corb era un gandul i un golafre, la cabra va fer de Noè un alcohòlic. Doncs, mireu: jo us garanteixo que Noè no necessità l’ajuda dels coneixements dels animals de peu forcat, per a desentranyar el secret de la vinya”