Dissabte, 13 de desembre de 2008 05:00 h
Argentina i la tornada a la via de la nacionalització
La famosa crisi ja ha arribat. Però aquest cop, el terratrèmol té el seu epicentre als Estats Units, el paradigma de l’economia en els últims temps. Aquest país ha impulsat, des de la caiguda del Mur i amb la col•laboració de l’FMI i el Banc Mundial, el model econòmic de les últimes dècades. L’anomenat ‘Consens de Washington’, que s’ha traduït en una sèrie de regles político-econòmiques de tall neoliberal, ha tingut una especial atenció i aplicació a les economies dels països en vies de desenvolupament.
4
CarregantArgentina no és aliena a aquest terrabastall. I, sens dubte, l’actual projecte de nacionalització de les pensions i jubilacions, en mans del capital privat des de 1994, n’és una mostra. Per a comprendre correctament la situació actual del país és necessari mirar enrere i obtenir un context històric apropiat de les últimes dècades.
Després del nefast període militar que va patir Argentina sota el vel negre de la dictadura entre 1976 i 1983, amb la democràcia va arribar, també, una nova onada neoliberal i l’augment constant i incontrolable del deute extern (una situació semblant a la que van viure molts països de l’amèrica llatina). Però no fou fins la dècada dels 90, amb l’arribada del president Carlos Menem i l’aplicació del ‘Consens de Washington’, que es va portar a terme la venta i la privatització total dels serveis públics (aigua, telecomunicacions, llum, gas, pensions i jubilacions, etc), els quals van passar a mans d’empreses amb capital estranger. A més a més, van ser adquirits a preus irrisoris i amb contractes que van permetre obtenir el màxim benefici sense intervenció de l’Estat. La justificació de la privatització fou: la millora dels serveis, posar fi a la corrupció dels treballadors públics, l’augment de l’ocupació i el guany o l’acabament de les pèrdues econòmiques per part de l’Estat. Uns arguments poc sòlids que el temps s’ha encarregat de desemmascarar.
L’any 1994, i com a part d’aquesta onada neoliberal, es va privatitzar el sistema de pensions i jubilacions estatals de la mà de la recent creada Administradora de Fondos de Jubilaciones y Pensiones (AFJP). Les noves empreses privades de capital estranger, sobretot espanyoles, deriven una part de la nòmina del contribuent a un pla d’estalvis per a futura jubilació, cobrant grans interessos per la gestió del servei. Tanmateix, amb el 75% del capital que aporten 9’5 milions d’afiliats, realitzen inversions d’alt risc borsari.
Un fet que no s’escapa a la crisi global, ja que en els últims temps, aquest tipus d’inversions només han donat pèrdues. Cosa que contradiu la seguretat de permanença del sistema privat. Arran d’això, el govern ha hagut d’aportar diners a aquestes empreses per tal que puguin complir amb les seves obligacions i permetre que els contribuents cobrin el mínim corresponent. Aquest fet contrasta amb els enormes sous cobrats pels alts directius de les AFJP, llista que ha estat publicada recentment en un conegut diari local.
Aquestes són les principals raons per les quals Cristina Fernández de Kirchner, presidenta de la República Argentina, ha presentat el seu projecte de nacionalització de les AFJP. Ara, que ja ha estat aprovat per una àmplia majoria a la Cambra de Diputats, haurà de passar l’aprovació del Senat. Si es fa realitat, una gran quantitat de diners es traspassaria de mans de l’Estat, cosa que provoca crítiques des de la oposició, pèrdues en els inversors estrangers i incertesa en aquells que tenen contractada una pensió de jubilació.
La desconfiança de la mesura es basa en la necessitat del govern de fer créixer les arques de l’Estat a causa del retard i els propers venciments en el pagament del deute extern, una maniobra que ha estat negada rotundament des de l’oficialisme, mentre que la oposició exigeix que els diners no puguin ser utilitzats amb aquest objectiu.
L’Estat espanyol, com a màxim inversor del país, no és aliè a aquests moviments. L’anunci de la nacionalització ha fet tremolar la borsa espanyola, que ha patit la segona caiguda més brusca de la història amb un descens de l’índex Ibex 35 d’un 8’16%. Això ha provocat grans pèrdues a les multinacionals Repsol-YPF (la major petrolera de l’estat) amb una baixada de més del 15%, el Grupo Santander (-9’91%), BBVA (-9’10%) i Telefonica (-8’83%), totes elles relacionades directament amb Argentina, amb les AFJP i les seves inversions.
Però, siguem sensats, als milions d’afiliats no els preocupa en mans de qui estiguin les seves pensions, això mai ha estat garantia de res en un país com Argentina. El què preocupa és que aquesta martingala no sigui una més de les que hagin de patir, ni hagin de lamentar-se un altre cop amb un: ’Jo ja sabia que això passaria…’ per a tornar a començar de nou, en una edat en què ja és molt difícil tornar a començar.
Luciana Chessa
Estudiant d'història i nascuda a Buenos Aires.
Imprimir
Enviar
meliana
Actualitat