Dissabte, 20 de desembre de 2008 05:00 h
El país dels paraigües
De l’oblit a la vida eterna
Una de les coses que més crida l’atenció quan vas caminant pels carrers del Japó no són les llums de neó o la quantitat de gent que recorre els carrers d’aquest immens formiguer humà, sinó els paraigües oblidats a qualsevol racó. Paraigües de plàstic de tots colors, blancs, verds, vermells o grocs, que semblen observar discretament els vianants des d’una cantonada o des de l’entrada de qualsevol botiga a l’espera que algú se’n recordi d’ells. Sembla que el temps no passi per a ells i que cada dia siguin fidels a la seva cita amb el destí. De fet, aquests impersonals estris de fràgils varetes i frèvoles lones ja han passat a formar part de l’orografia d’aquesta gran ciutat, com la Torre de Tokio o els Jardins d’Ueno.
0
CarregantNormalment, ningú els troba a faltar, ni tan sols se n’adonen de la seva presència; però quan els núvols grisos s’apoderen de Tokio i les primeres gotes de pluja comencen a aparèixer tímidament, els carrers de la ciutat queden tenyits de tots colors, com si estiguessin coberts per catifes de flors que dansen al compàs del vent . Els paraigües s’apoderen dels carrers i van passant de mà en mà, sense tenir un amo en concret, confosos amb algun dels seus homòlegs abandonats en el paraigüer d’un hotel qualsevol. Aquí comença el seu trajecte, cap a un nou destí desconegut. Els més afortunats, trobaran una nova llar on refugiar-se del fred fins que un altre tifó torni a bufar amb força i faci trontollar els grans gratacels de Tokio, però la majoria tornaran al seu racó habitual al mig del carrer o esperaran pacientment en el paraigüer d’alguna estació de tren o de metro que, un dia plujós, alguna mà furtiva els rescati per aixoplugar-se.
La mitologia popular japonesa recull aquesta imatge i, sovint, en les històries de terror que les àvies explicaven als seus nets els dies plujosos a la vora del foc, apareix com a ésser terrorífic la figura del paraigua abandonat; són els Karakasa, aquells famosos paraigües d’un sol ull, amb somriure burleta, un mànec convertit en cama i sandàlies de fusta, que tan sovint apareixien en els dibuixos japonesos de la nostra infància com el Dr. Slump. Segons explica la llegenda, aquests objectes han traspassat el llindar dels 100 anys i, torturats per la seva longevitat, han arribat a adquirir vida pròpia i atemoreixen aquells vianants despistats que no se n’adonen de la seva presència. Passen de l’oblit a la vida eterna.
Mariona Torras. Llicenciada en traducció i interpretació a la UPF i actualment resident a Tokio. Especialitzada en Estudis d’Àsia oriental, concretament en la branca de Japó. Aquest any, està d’intercanvi a la universitat Tokyo Gaigo Daigaku per aprofundir en els aspectes de la cultura i la política japonesa.
Imprimir
Enviar
Actualitat