Llibròfags Dissabte, 20 de desembre de 2008 05:00 h

Tretze Tristos Tràngols

La por al desconegut, la infidelitat, la lluita per la supervivència o les contradiccions humanes són alguns dels temes que es barregen en aquest excel·lent recull de contes, Tretze Tristos Tràngols d’Albert Sánchez Piñol. Tretze històries totalment independents, escrites en èpoques diferents i, fins i tot, algunes d’elles no inèdites. Piñol, utilitzant el seu estil característic, és a dir, personatges que apareixen del no-res, ambientació africana o tocs de realisme màgic, aconsegueix explicar les sensacions i les actituds humanes més quotidianes a través de personatges i històries que moltes vegades tenen poc a veure amb els éssers humans. Animals, extraterrestres o objectes fantàstics conformen aquest món de faula que construeix l’autor. De manera que el lector se sent identificat amb una zebra, un espantaocells un pel peculiar o, fins i tot, amb un esquimal. En aquest llibre, doncs, fantasia i realitat es donen la mà per mostrar els sentiments més humans, per explicar tretze tràngols tristos en tretze contextos totalment diferents. Piñol crea escenes o móns volgudament originals que permeten abstreure la realitat i explicar una aparent i simple història de fantasia, però que al fer la doble lectura aquesta narració ens mostra les nostres pròpies febleses, com si l’autor hagués provat de posar un mirall -molt ben decorat i potser camuflat, això sí- just davant dels nostres ulls perquè ens hi puguem reconèixer, amb el que tot això pot comportar.

La formació d’Albert Sánchez Piñol, que és antropòleg, li ha permès conèixer tot aquest mapa de sentiments i reaccions humanes i plasmar-lo en aquestes tretze faules. És l’autor, també, de La pell freda (2002) i de Pandora al Congo (2005), dues novel·les que han gaudit del reconeixement de la crítica i de molt bones quotes de ventes. I que, a més, han estat traduïdes a 37 llengües.

Així, doncs, l’únic element en comú de tot el recull és l’estil propi de Piñol i uns finals, que com molt bé indica el títol del llibre, tenen un cert regust a tristor. Cosa que ja va advertir el propi autor a la presentació del llibre: “Són de desenllaç tristot, es pot veure reflectida la condició humana per la part de baix”. Malgrat el contingut, els contes segueixen –amb alguna excepció- l’estructura clàssica del gènere amb plantejament, nus i desenllaç i, sobretot, amb una mena de tancament que encercla la narració al punt on s’havia iniciat. Com tots els bons contes, tenen aquesta virtut de tornar, al final de la història, a fer referència al que s’havia plantejat en un principi i deixar tancat el conflicte o la situació que s’havia marcat.

És un llibre que fa riure, que entreté i fa passar una bona estona, però al mateix temps deixa un sentiment cruel, un regust amarg, després de llegir cada un d’aquests tràngols. En definitiva, un llibre que parla de la realitat a través de l’humor i la fantasia.