Cames de Seda ! directe!cat

CANALS

Llibròfags doble fletxa

Dissabte, 7 de febrer de 2009 05:00 h

Cames de Seda

Comparteix

URL curta

( 7 vots )

Carregant

“Que no sigui veritat. Que no sigui veritat això que aquesta veu estranya m’està dient. Que pugui tornar enrere, abans, quan el telèfon encara no havia sonat, quan em vestia, quan triava les sabates que havia de posar-me.”

El telèfon és el punt d’inflexió que desencadena unes circumstàncies vitals que superen a l’Adriana i que la porten a plantejar-se no només la fragilitat de les relacions humanes sinó de la vida en sí. Cames de Seda, obra per la qual Maria Mercè Roca va rebre el Premi Sant Jordi l’any 1992, és una novel·la angoixant pels sentiments tant sincers i profunds que arrossega i transmet.

La protagonista, és una dona de quaranta anys que amaga un egoisme i una immaduresa propis d’una nena. El fill del seu segon marit, l’Àlex, perd la vida en un accident de cotxe i aquesta mort, per a ella, representa el punt de partida per trobar el lloc que li pertoca a casa, però també a la pròpia vida. Aquesta pèrdua, fa créixer l’arbre de personatges que configuren la trama familiar de l’Adriana: una mare insofrible, un germà ensopit, una filla que ha marxat de casa, alguns homes que feia temps volia tastar i l’irritable ex-dona del seu actual marit.

L’Adriana encara no ha crescut. Filla de casa benestant, sempre ha viscut acompanyada d’una minyona que actua com la consciència que li manca. No li planta cara a les adversitats. La mort del seu fillastre li remou l’estomac pel que comporta: que el seu marit marxi a l’estranger amb la seva ex-dona per buscar el cos del fill que tenen en comú. El turment i els dimonis que aquest fet li desperta, fa que pensi, amb una copa de vi a la mà, en la seva situació, en les persones que l’envolten i que sent lluny. Després de quaranta anys s’adona que ningú, ni tant sols el seu marit o la seva filla, és realment seu i esdevé conscient de la necessitat que algú li pertanyi.

L’egocentrisme del personatge, que disposa de molt temps lliure per beure vi i pensar fins que se li enterboleix la vista, provoca que la novel·la també ho sigui i que el lector entri en el mateix cicle de contradiccions, retrets, ressentiments i ansietats de la protagonista. L’autora aconsegueix transmetre no només el neguit de l’Adriana sinó que, a la meitat de la novel·la, el lector acaba compartint el seu ofec. Això és resultat d’un personatge ben construït, amb una personalitat treballada, que resulta versemblant ja que és coherent amb les accions i la manera de pensar. Però no s’hauria sostingut sense la prosa que Maria Mercè Roca teixeix amb la mateixa finor de les mitges de seda que la protagonista es col·loca, amb cura, cada matí.

Ariadna Civit Esteve