Calaveres atònites ! directe!cat

CANALS

Llibròfags doble fletxa

Dissabte, 21 de febrer de 2009 05:00 h

Calaveres atònites

Comparteix

URL curta

No hi ha cap vot

Carregant

Posem que som als anys 50 i ens trobem en un poble, concretament a Mequinensa, i podem saber de totes les xafarderies que s’hi respiren, de primera mà, com a secretari del jutge de pau.

Aquesta és la posició de la qual gaudeix Mallol Fontcalda, aspirant a funcionari de l’administració de justícia i barceloní de naixement. Un home de ciutat que porta fins aquell moment una vida pròpia de la seva condició, anònima, com qualsevol habitant d’una gran metròpoli, es troba amb un xoc de dimensions socials enorme: les indiscretes, xocants i divertidíssimes anècdotes de la vila de Mequinensa.

Pel despatx de Crònides Valldabó, el jutge, hi anirà passant un còctel explosiu d’excèntrics personatges combinat amb les situacions més rocambolesques que un es pugui arribar a imaginar: una dona tant creient que vol presentar el sagrat cor com a testimoni d’una causa al seu favor, una família pionera a l’hora d’estrenar cementiri, un home el qual compta les vegades que fa l’amor mitjançant grans d’arròs, el descobriment d’una variant en l’evolució de l’ésser humà o la creació d’una facció revolucionària per enderrocar El Vaticà.

“Per inoperants i corruptes, vaig descartar estaments, ordes, moviments, un darrere l’altre. Ni capellans, ni frares ni res. De monges, ni parlar-ne; aquestes només lliguen el ruc on mana l’amo. Fins que vaig rebre la revelació divina: la revolució havíem de fer-la les majordones; sí, nosaltres, les postergades, les clares hereves de les grans dones bíbliques. Érem una força potencial immensa. Podríem preparar la presa del poder des de dins del sistema, pastar el cop d’estat en silenci. El Vaticà, desprevingut, es trobaria davant dels fets consumats. La feina seria lenta, podia durar anys però les revolucions serioses sempre van així.”
Fragment de la carta de Leucofrina a Penèlope, al relat “Nigra sum”.

Però aquest Calaveres atònites no és un mer recull de contes sinó que hi inclou un pròleg (relatat per Fontcalda), un epíleg (una carta del jutge Crònides) i uns personatges que, principals en unes històries i secundaris en unes altres, serveixen per relligar una obra que respira una forta unitat en el seu conjunt i que ens deixa una sensació d’haver viscut plenament i intensa la vida del poble (ara ja desaparegut sota les aigües del pantà de Riba-roja) com un vilatà més, però més viu que mai en la memòria de la literatura catalana pel seu lligam a un dels grans escriptors de casa nostra.

Jordi Fàbregas