De carnavals i bacanals ! directe!cat

CANALS

Terra Tremenda doble fletxa

Dijous, 3 de març de 2011 05:00 h

De carnavals i bacanals

Comparteix

URL curta

( 2 vots )

Carregant

Sempre m’he preguntat quins enrevessats circuits funcionals no identificats es convulsionen quan un home s’emboteix en una faldilla molt més estreta que el seu contorn, s’intenta posar uns pantis (i dic que intenta perquè només passar el primer camal s’inicia una carrera que acaba en ral·li a la collonada i amb una incommensurable patata que deixa a la vista si hom carrega a la dreta o a l’esquerra), s’entafora amb un estilisme dubtós una perruca normalment escabellada, es pinta de carmí els llavis, els molars i, fins i tot, les dents de llet que fa anys va posar sota el coixí i amb la bossa de mà retro que algú va regalar i temptant la llei de la gravetat i una possible lesió traumàtica del turmell, es calça unes sabates de taló i surt al carrer disfressat de dona, diu. En realitat de barjaula, però de les lletges i buscant amor com a la cançó d’en Perales.

I és que per Carnaval és més que habitual veure homes disfressats de caputxetes porques, de malgirbades bombolletes Freixenet amb un cos que peca en excés d’ingesta de gas carbònic, de monges lascives que t’estigmatitzen i et bescanvien el rosari per unes boles tailandeses (bona estratègia de màrqueting per incentivar l’aforament a les esglésies, tanmateix), d’hostesses de vol catxondes i conilletes (el diminutiu és un dir) vicioses que volen veure de més a prop el teu conill i compartir, si s’escau, pastanaga.

Diuen que de normal els homes tenen l’àrea preòptica del hipotàlem (àrea de l’interès sexual) visiblement més gran que les dones i suposo que aquesta festa pagana els genera i modula amb escreix aquest tipus d’emocions. O sinó, ja m’explicareu què els porta a refregar, obsessivament, la pelvis a tota cantonada de barra de bar mentre amb una mà aguanten el got de calimotxo i amb l’altra es magregen frenèticament uns pits empitonats i desproporcionats; o a morrejar compulsivament espècimens del seu mateix gènere i què, fins llavors, l’episodi més aproximat d’intercanvi de fluids salivals fou el dia que s’amorraren a la seva cervesa per equivocació; o la dèria d’aixecar-se les faldilles i mostrar la patata que abans comentava mentre un altre no perd temps en emperpalar-lo pel darrera seguint amb fe cega aquella dita que diu: sempre que la vida et doni l’esquena, engrapa-li les natges...

Tot buscant-li algun tipus d’explicació que no passi per valoracions de com cert segment de la població masculina interpreta els estereotips femenins, m’inclino a pensar (i que no consti en acta doncs no és cap tesi doctoral) que si fossin dones serien molt marranes o que certes festivitats afavoreixen que del subconscient-conscient els brollin, descontroladament, tots aquells desitjos que en algun moment voldrien veure materialitzats en les seves amants: que fóssim, també, més marranes de l’habitual, que per una estona esdevinguéssim les seves barjaules i ens cavalquessin de tort i de dret mentre gemeguem com actrius porno i els hi diem a cau d’orella que aquest cop no els cobrarem perquè el plaer que ens proporcionen no té preu.

A banda, però, de les putarrasses mal afaitades, el Carnaval té un no sé què de màgic i obscè que et deixa ser per unes hores el què no ets durant tot l’any. Els que no havien aixecat mai el dit a classe per no pujar cota de popularitat s’exhibeixen damunt d’una carrossa i mouen els malucs com si sortissin de la pel·lícula de Possessió infernal; les senyores de reputació indubtable i formes políticament correctes s’enfunden un vestit de xarol negre i es transformen en gates maules que miolen sobre els teulats encara que no siguin de zinc; els banyuts amaguen la testa sota un casc de víking; els cràpules continuen essent cràpules però amb el beneplàcit dels altris i, com si haguéssim passat tots pel Canet Rock, proclamem l’amor lliure i ens revolucionem sexualment.

Tal dia com avui arriba el Rei Carnestoltes arreu del nostre país i tot i que sóc dels que pensa que els Reis només a les cartes, en aquest cas faré una excepció i em lliuraré en cos i ànima a tots els excessos que el sobirà ordeni perquè, ben mirat, aquí hi som quatre dies, un ja ha passat i sovint no ens calen Velles Quaresmes per reprimir-nos els instints i tornar-nos severament formals.