Eugénie Grandet, de Balzac ! directe!cat

Llibròfags doble fletxa

Dissabte, 14 de març de 2009 05:00 h

Eugénie Grandet, de Balzac

Comparteix

URL curta

No hi ha cap vot

Carregant

Deia Balzac que un pot estimar i ser infeliç o pot ser feliç sense estimar, però el més prodigiós és estimar i ser feliç. La protagonista d’aquesta història, Eugénie Grandet, té la mala sort d’interpretar un paper que compleix la primera dita: estimar i ser infeliç.

Honoré de Balzac (1799-1850) va ser un escriptor francès, exponent per antonomàsia del realisme juntament amb Flaubert, que es va proposar un projecte força ambiciós: La Comèdia Humana. L’autor, amb aquest treball, un dels majors estudis literaris que es coneixen, pretenia elaborar 137 novel·les que reflectissin la França del moment (des de la Restauració Borbònica fins la Monarquia de Juliol, 1815-1830, aproximadament). Honoré de Balzac va deixar acabades 95 obres on figuren 85 novel·les, Eugénie Grandet inclosa, i la resta són relats i assaigs. La col·lecció de novel·les té lloc a diferents llocs de la França d’antany, amb personatges i ambients molt diferents, tot i que s’han trobat repeticions i connexions. L’objectiu principal era reflectir les actituds del moment amb el naturalisme com a bandera i més enllà dels usos i costums. Eugénie Grandet, publicada al 1833, es considerada una de les obres mestres de la col·lecció i té com a protagonista una dona amb característiques heroiques, un tret molt característic en La Comèdia Humana de Balzac.

La primera pàgina comença amb la descripció de Saumur, el poble on viviu la família Grandet, vil·la de vinyes i camperols. Aquesta primera descripció, gens anodina, té un regust de teatre que obre les portes a la vella França. Es tracta d’una descripció molt audiovisual, com la majoria que apareixen al llarg de la novel·la. Les descripcions amaguen una previsió del futur de la trama, ja que transmeten una melancolia enagrida.

Tot i la importància de la descripció, Balzac aposta per una prosa lineal amb pinzellades moralitzants molt ben col·locades. El perfil dels personatges, sense dedicar pàgines de descripció, està molt ben comunicat i aconsegueix fer-los sentir pròxims al lector gràcies a l’elaboració de personalitats molt ben definides que, tot i que semblen seguir un model tòpic, amaguen secrets i voluntats consumides. El pare d’Eugénie, l’avariciós, és un personatge pla que determina, en gran mesura, el perfil de la resta dels personatges: la seva dona, a qui té silenciada; la seva filla, a qui quasi desconeix; la seva criada, acatant d’ordres, i els veïns i coneguts del poble, els seus aliats enfront, però els seus voltors a les esquenes. La usura de Grandet no coneix límits i, tot i ser l’habitant més ric de Saumur i rodalies, es permet racionalitzar el menjar dels seus i viure sota finestres negres i mobles empobrits. Els matrimonis de conveniència, molt presents a l’època, són el rerefons de la història: dues famílies acomodades presenten als seus fills com a pretendents per Eugénie Grandet. La jove, però, inconscient de les maniobres del seu pare, descobrirà l’amor quan coneix al seu cosí Charles, un aristòcrata arribat de París amb olor de perfum i tacte de seda. Amb aquesta trobada, Eugénie es descobrirà a sí mateixa i es rebel·larà contra la seva monòtona existència.

Els perfils, com dèiem, estan curosament elaborats i recorden una França encara present de Revolució, que ha conegut el Terror i que amarra els béns materials fins la màxima usura. Els habitants de Saumur col·laboren en aquest ambient de podridura i banalitat: el boca a boca i el dit acusador són els passatemps predilectes d’aquesta superficialitat. Només Eugenie Grandet sembla madurar gràcies al descobriment de l’amor, tot i que, paradoxalment, serà aquest el causant de la seva soledat.

El despotisme i l’avarícia social asfixien a la protagonista que pateix a causa de seves virtuts. Tot aquest ambient d’obscuritat s’aconsegueix amb la reproducció exacta de la vella França: els objectes, els vestits i els paisatges tenen significat i són fotografia de l’època. No importa però, la història d’amor o el reflex de l’avarícia, l’important és l’actitud dels personatges i com es desenvolupen en el moment i el lloc que els ha tocat viure.

Balzac acostumava a enfadar-se quan el reconeixien només per aquesta novel·la, com li passava a Flaubert amb Madame Bovary. Ambdós es van convertir gairebé en la pròpia novel·la. És per això que recomanem ensumar altres obres de La Comèdia Humana per comprendre la figura de Balzac i acabar per convenç-se’ns que les actituds que presentava no estaven tant lluny de les conductes del moment actual.

Patrícia Monge