Violència, de Slavoj Žižec ! directe!cat

CANALS

Llibròfags doble fletxa

Dissabte, 28 de març de 2009 05:00 h

Violència, de Slavoj Žižec

Comparteix

URL curta

No hi ha cap vot

Carregant

L’Institut d’Estudis Catalans, en el seu diccionari, defineix la violència com la força o energia desplegada impetuosament o com l’abús d’aquesta força. Sembla molt senzill i tothom entén aquest significat. No obstant això, hi ha gent obstinada a anar més enllà. Persones que diferencien entre tipus de violències i s’interessen tant per les causes com per les conseqüències. Slavoj Žižec és una d’aquestes persones i ara ha confegit un assaig intitulat així mateix: Violència.

Žižec té l’habilitat d’enganxar el lector, tot i tractar d’una temàtica complicada. La seva tècnica? Parlar de coses que la major part de gent coneix: la destrucció de l’huracà Katrina a Nova Orleans, el conflicte àrabo-israelià, la crisi de les caricatures de Mahoma… Tots aquests fets li permeten anar desgranant els diferents tipus de violència dels quals vol parlar. Tanmateix, no us creguéssiu pas que sigui un llibre senzill de llegir. De fet, seguint la tesi de l’autor, la complexitat rau en el fet que la violència és a tot arreu, encara que no ho advertim, i això ens fa perdre-la de vista sovint.

A Violència hi rep tothom. Des del primer moment. Un bon exemple n’és la primera part. Ja té un nom ben revelador: SOS Violència. Aquí l’autor ens explica com el capitalisme necessita la violència per rejovenir-se i mantenir-se sa. I és principalment la progressia plena de remordiments qui contribueix més a aquesta violència, permetent sobreviure a les masses més desafavorides però al preu de mantenir-les sempre a baix de l’escala social.

Altres visions provocatives de l’autor són les de les tortures a la presó d’Abu Grahib i els disturbis als extraradis francesos. En el primer cas, compara els maltractaments i les humiliacions sofertes pels presoners iraquians amb els rituals d’iniciació de l’exèrcit o les germandats universitàries dels EUA. Dels disturbis ocorreguts a França n’opina que tant sols eren un mitja dels avalotadors per fer-se presents, de buscar una interlocució amb la societat.

La síntesi de Violència és que estant immersos en la violència no podem fer res per solucionar la contínua retroalimentació que perpetua el sistema. La seva proposta és aturar-nos i no fer res. Considera que és la cosa més violenta que es pot fer i allò que més ens acosta a un capgirament radical. Tanmateix, tal com es pregunta en Bernat Dedéu al pròleg, de debò voldria no fer-hi res?

David T. Baró