Un dia més, de Mitch Albom ! directe!cat

Llibròfags doble fletxa

Dissabte, 18 d'abril de 2009 05:00 h

Un dia més, de Mitch Albom

Comparteix

URL curta

No hi ha cap vot

Carregant

Sempre es preocupen que tot estigui correcte. Primer et porten al món després de nou mesos de gestació; després que no tinguis fred, que portis ben posat el coll de la jaqueta, que mengis prou… Amb els anys, van més enllà i intenten que aprenguis a triar bé, que no portis la primera pelandrusca que trobis a casa i que intentis ser feliç. Però possiblement el més important de tot plegat és que tot això ho fan sense esperar res a canvi. I sovint nosaltres, els fills, no ens comportem amb elles com realment es mereixerien. Evidentment, estem parlant de les mares, perquè elles són les veritables protagonistes d’aquesta història.

Mitch Albom, com ja feia a Els dimarts amb Morrie, desprèn tendresa i emoció a través de les seves paraules per construir un relat que vol ser un reconeixement a les mares, malgrat que moltes vegades ens puguin semblar pesades, ens incomodin o ens facin enfadar. Un dia més és un retrat de la relació que s’estableix entre mares i fills i, a la vegada, una fotografia de la família en general, tot i que en una època determinada. L’acció transcorre als Estats Units i va des dels anys 50 fins a l’actualitat. Però a banda de la família, Mitch ens parla de tot allò que no vam fer, que no vam dir i que no vam saber demostrar en el seu moment a la persona estimada. En definitiva, ens parla també de les oportunitats perdudes. De fet, ja a la introducció Albom escriu: ¿Heu perdut algú que estimàveu i amb qui us agradaria haver tingut encara una altra xerrada, una altra oportunitat de recuperar el moment en què pensàveu que tot era per sempre? I llavors l’autor ens pregunta què faríem si aquest algú tornés. Així doncs, aquesta és la idea que es desgrana en la història de Chick Benetto, un jugador de beisbol professional, ja retirat, que passa per un moment de desesperació, barrejat amb alcohol, que el portarà al límit entre la vida i la mort. I és en aquest moment quan es retrobarà amb la seva mare, morta vuit anys abans.

Mitch Albom va néixer a Filadèlfia el 1959 i ha estat un dels periodistes esportius més reconeguts dels Estats Units, de fet ha estat votat durant tretze anys com el millor columnista esportiu per l’Associated Press. També ha fet ràdio, escriu guions per a la televisió i alguna cosa de teatre. D’entre les seves obres literàries destaca Els dimarts amb Morrie, que va tenir una gran acollida per part del públic i de la crítica, a més de Les cinc persones que trobaràs al cel, una faula sobre el que hi pot haver després de la mort.

Però tornant a la història, després d’aquest incís biogràfic, cal destacar que el relat va fent viatges endavant i en darrera en la vida de Chick Benetto, anant des de la seva infantesa fins a l’actualitat amb salts relativament bruscos, però a la vegada sovint ben escollits. L’autor, a més, -en aquest cas l’autora, perquè com s’explica al principi del llibre és una periodista esportiva qui narra la història- hi va intercalant escrits, cartes i fragments que diu haver recopilat del propi protagonista. Un recurs que serveix per fer una parada en el relat, incidir encara més en la relació que mantenien mare i fill i sobretot que serveix per crear un major grau de curiositat per continuar la història. Es podria dir que en general és un bon recurs, malgrat que algunes vegades l’autor l’utilitza en excés i això pot generar justament l’efecte contrari de l’objectiu inicial.

Albom, que utilitza una prosa senzilla i eficaç, possiblement derivada de la seva relació amb el periodisme, reflexiona sobre la relació entre mares i fills i exposa situacions que la majoria dels lectors hauran pogut experimentar en la seva pròpia pell, fet que li dóna un major interès a l’obra. Des de la vergonya que pot causar als fills anar amb els pares a certa edat, com el fet d’haver d’escollir entre un o altre en un moment determinat o fins i tot fer costat o no en determinades situacions a una mare que sempre ens ha recolzat de manera incondicional.

En definitiva, Un dia més és una novel·la per emocionar-se, per riure i per adonar-nos que a vegades no som del tot justos amb la gent que més ens estima, però també és un relat per agafar una bona glopada d’aire optimista que tanta falta ens fa actualment.

En un moment determinat de l’obra, una dona gran i la mare del protagonista estan parlant sobre el fet que en nombroses ocasions els fills s’avergonyeixen dels seus pares. Crec que en aquest fragment és recull en part l’essència d’aquesta novel·la:

-A vegades els fills et fan retrets terribles, ¿oi, Rose? I et preguntes: ¿D’on ha sortit aquest marrec?
La Rose va dibuixar un somriure.
-Sovint, però, és que els en passa alguna. I necessiten trobar una sortida.
Em va llançar una mirada.
-Recorda això, Charley: a vegades els fills et volen fer mal perquè ells també estan ferits.
[...]
-Un nen que s’avergonyeix de la seva mare és un nen que no ha viscut prou.

Jordi Vera García