Dimecres, 30 de març de 2011 05:00 h
Manel. A prova d'afalagaments i encarnissaments
"La nostra opinió sobre qualsevol altre tema que no sigui la nostra música no té cap interès per a ningú"
Manel és una banda que ha demostrat un domini absolut dels temps i del màrqueting discogràfic. Van saber desaparèixer en el moment precís dels escenaris per posar-se a treballar en el seu segon disc. El públic, que s'havia quedat amb ganes de més concerts, va aguantar com va poder l'espera. Entretenint-se amb grups de facebook que especulaven sobre el nou treball o enganxant-se a un nou fenomen com Els Amics de les Arts, mentre periodistes i mitjans de comunicació miraven de seguir els moviments d'uns Manel que anaven oferint informació amb comptagotes, i que d'aquesta manera, van aconseguir que el seu hagi estat un dels discos en català dels que més es deu haver parlat abans de la seva publicació. Van acabar de preparar el terreny avançant dos temes a Youtube que van servir per situar-los al número 1 d'iTunes en comandes. Amb 10.000 còpies, 10 milles per veure una bona armadura (Warner Music / DiscMedi) ha entrat directament a dalt de tot de la llistat de discos més venuts de tot l'Estat espanyol, gràcies a les compres realitzades pels fans catalans. Viasona conversa amb el baixista i clarinet, Martí Maymó, que exhibeix aquest saber fer del grup i entoma amb estoïcisme totes i cadascuna de les preguntes.
Manel. D'esquerra a dreta: Martí Maymó, Arnau Vallvé, Guillem Gisbert, i Roger Padilla
Comparteix
Tweet
0
CarregantCada mitjà quan escriu utilitza les paraules que vol. Som un grup de música i com a tal, fem música. La nostra opinió sobre qualsevol altre tema que no sigui la música que fem no ha de tenir cap interès per a ningú.
Heu passat de versionar Els Pets, Pulp i Shakira -en clau paròdia- a ser versionats. Nacho Vegas ha cantat en bable “Pla quinquennal”, Miquel del Roig ha reconvertit “Al mar” en “Al bar”, Espaldamaceta ha despullat “Dona estrangera”, i grups de versions han incorporat cançons vostres al seu repertori aquest estiu.
Qualsevol demostració que agradem a la gent és un molt bon senyal, i ens fa contents. Amb en Nacho Vegas havíem treballat junts en una adaptació de “My Kiss” de The Wave Pictures i ens va dir que li agradava molt “Pla quinquennal”. En un concert seu a Luz de Gas, amb nosaltres entre el públic, ens va fer aquesta sorpresa. Va ser espectacular, perquè és un artista que escoltem i admirem.
Amb Manel hi ha qui presumeix entre els seus amics d'haver-vos descobert abans de ningú, quan encara no éreu coneguts. A la revista Enderrock es comparava el vostre primer concert a Tàrrega l'any 2007 amb un dels debuts en directe més sonats i mitificats de la història de la música, el de Sex Pistols. Aquest concert és citat per l'impacte que va provocar entre el públic i sobretot per la notorietat posterior que van adquirir alguns dels assistents en el terreny musical; Morrisey, Mick Hucknall (Simply Red), Ian Curtis i Peter Hook (Joy Division), Mark E. Smith (The Fall) o Anthony H. Wilson, creador del segell Factory Records.
Crec que és una qüestió d'il·lusió i alegria més que de competició. A la gent li agrada parlar amb estima i passió dels grups que ha conegut des de molt al principi. A mi em passa amb Mishima. Els segueixo des de fa molts anys, i els he vist tocar a llocs petits amb poc públic. Per mi és un plaer veure'ls omplir tot un Palau de la Música.
Amb vosaltres també ha passat allò tan usual d'un grup que acaba triomfant que alguns dels fans que us van conèixer al començament, i que us sentien com un patrimoni exclusiu seu, no han acabat d'encaixar que ara agradeu més i arrossegueu més públic i han deixat de seguir-vos?
Hi ha gustos per a tothom i per a cada moment. Hi ha gent que escolta un disc, li agrada d'entrada i amb el temps se n'acaba cansant. La gent canvia de gustos i tot té el seu moment: grups, pel·lícules...
Manel és un grup a qui li han sortit uns quants pares, descobridors o impulsors. Ferran Amado, coordinador del concurs Sona 9, qui us va donar la primera oportunitat. Alberto Guijarro, director del Primavera Sound, que us va programar al Primavera Club, i finalment, Luis Hidalgo, d'El País, el primer que va parlar de vosaltres en un mitjà generalista de manera àmplia.
Els tenim una gran estima a tots. En Ferran és una d'aquelles persones que tots els grups que hem passat pel Sona 9 citaríem entre les deu que més ens han ajudat. L'Alberto ens va programar dos concerts al Primavera quan no ens coneixia ningú i en Luis va ser dels primers periodistes fora del concurs que ens va venir a buscar i va escriure un article espectacular sobre nosaltres. La veritat és que tot el sector ens ha rebut amb els braços oberts i ens tracta molt bé.
"Fa uns mesos semblava un esport criticar Els Amics de les Arts. Ara els hi toca als Manel? Quin país més patètic, que no accepta la diversitat". És una piulada de Cesk Freixas el dia de l'aparició de 10 milles per veure una bona armadura. També han aparegut al facebook contra vosaltres i comentaris acarnissats de navegants anònims a les notícies de la premsa espanyola.
Quan es parla molt d'algú, que és el que està passant amb nosaltres, hi ha a qui li agrada i a qui no. No detecto en el nostre cas res especial, i com qualsevol projecte musical, també hi ha qui el critica i qui el defensa.
El que està clar és que Manel surt molt més als mitjans que la majoria de grups nacionals.
No sé si els mitjans parlen massa de nosaltres o massa poc d'altres. Cada redacció tria de què vol parlar, quan ho vol fer i de quina manera, i nosaltres responem i fem entrevistes perquè els periodistes ens les demanen.
Els vostres companys del Sona 9, The Gruixut's han editat recentment també el seu segon disc, Que vénen els indies! (RGB Suports), on reclamen més atenció mediàtica per les bandes del rock'n'roll, davant l'omnipresència del pop i les seves variants.
The Gruixut's sempre ho han reivindicat i possiblement tenen raó. Són gent que a part de tocar rock, tenen una cultura brutal de tota aquesta música i és possible que s'estigui potenciant més altres estils. Tenen el cap molt clar i, a més, saben realitzar aquesta crítica d'una manera positiva, amb sentit de l'humor i sense insultar ningú.
Al fòrum de Racó Català hi ha un parell de fils on fans de Manel i Els Amics de les Arts discuteixen sobre quin dels dos és millor.
Et pot agradar un o altre o els dos. Crec que en general la música no és com el futbol d'un equip o de l'altre, hi ha gent a qui li agradarà un, gent a qui li agradarà l'altre, i gent a qui li agradarà altres grups que no són Manel i Els Amics dels Arts.
Com és la vostra relació amb Els Amics?
Els coneixem, ens hem vist, hem coincidit i hi mantenim una relació molt sana.
Les dues bandes tenien alguns punts en comú. Sorgiu de la cantera del Sona 9, heu estat disc de l'any per Enderrock, teniu un mànager provinent del món de la comunicació, heu tocat al concert de la Fàbrica Damm, fet un doblet al Palau de la Música Catalana, i tots dos feu pop.
Coincidim en espais i temps. En el fons Catalunya no és un país tan gran, i suposo que és normal. Mishima, amb qui compartim empresa de management, Fina Estampa, també ha fet molts concerts que hem fet nosaltres. I en el tema estilístic, efectivament, tots dos fem música pop, però cadascú té el seu registre.
Dimarts es va anunciar que Sopa de Cabra faria un segon Palau Sant Jordi. Us agradaria tocar algun dia allí?
Nosaltres ens sentim més còmodes espais més petits. Preferim tocar cinc dies al Teatre Romea, però si un dia hagués d'arribar... Endavant!
El que està clar és que Manel surt molt més als mitjans que la majoria de grups nacionals.
No sé si els mitjans parlen massa de nosaltres o massa poc d'altres. Cada redacció tria de què vol parlar, quan ho vol fer i de quina manera, i nosaltres responem i fem entrevistes perquè els periodistes ens les demanen.
Els vostres companys del Sona 9, The Gruixut's han editat recentment també el seu segon disc, Que vénen els indies! (RGB Suports), on reclamen més atenció mediàtica per les bandes del rock'n'roll, davant l'omnipresència del pop i les seves variants.
The Gruixut's sempre ho han reivindicat i possiblement tenen raó. Són gent que a part de tocar rock, tenen una cultura brutal de tota aquesta música i és possible que s'estigui potenciant més altres estils. Tenen el cap molt clar i, a més, saben realitzar aquesta crítica d'una manera positiva, amb sentit de l'humor i sense insultar ningú.
Al fòrum de Racó Català hi ha un parell de fils on fans de Manel i Els Amics de les Arts discuteixen sobre quin dels dos és millor.
Et pot agradar un o altre o els dos. Crec que en general la música no és com el futbol d'un equip o de l'altre, hi ha gent a qui li agradarà un, gent a qui li agradarà l'altre, i gent a qui li agradarà altres grups que no són Manel i Els Amics dels Arts.
Com és la vostra relació amb Els Amics?
Els coneixem, ens hem vist, hem coincidit i hi mantenim una relació molt sana.
Les dues bandes tenien alguns punts en comú. Sorgiu de la cantera del Sona 9, heu estat disc de l'any per Enderrock, teniu un mànager provinent del món de la comunicació, heu tocat al concert de la Fàbrica Damm, fet un doblet al Palau de la Música Catalana, i tots dos feu pop.
Coincidim en espais i temps. En el fons Catalunya no és un país tan gran, i suposo que és normal. Mishima, amb qui compartim empresa de management, Fina Estampa, també ha fet molts concerts que hem fet nosaltres. I en el tema estilístic, efectivament, tots dos fem música pop, però cadascú té el seu registre.
Dimarts es va anunciar que Sopa de Cabra faria un segon Palau Sant Jordi. Us agradaria tocar algun dia allí?
Nosaltres ens sentim més còmodes espais més petits. Preferim tocar cinc dies al Teatre Romea, però si un dia hagués d'arribar... Endavant!
Viasona és la gran enciclopèdia de la música catalana a Internet. Una proposta inèdita a la xarxa que pretén indexar tots els artistes i grups que han cantat en català, a més dels discos editats i les cançons compostes en la nostra llengua.
Imprimir
Enviar
Actualitat