La zona, de Serguei Dovlàtov ! directe!cat

Llibròfags doble fletxa

Dissabte, 25 d'abril de 2009 05:00 h

La zona, de Serguei Dovlàtov

Comparteix

URL curta

( 2 vots )

Carregant

Poques coses entenimentades es poden dir del primer tast que fas d’un autor, en aquest cas el rus Dovlàtov, del qual no tenia referències més enllà de la incontinent eufòria amb que en parlava un amic editor. La meva tradició russa -pràcticament inexistent si descomptem vodkes, suprematistes i els Antònia Font- tampoc em permet col·locar-lo com cal entre Gògols i Soljenitzins. Per altra banda, el Dovlàtov del que parlo, La zona, sotstitulat ‘Apunts d’un vigilant de camp’ inaugura la nova col·lecció de narrativa ‘La intrusa’ de LaBreu edicions i, per tant, tampoc puc orientar-me en base a títols publicats anteriorment. Per tant aproximació a cegues, en conseqüència enlluernament total.

A La zona en Dovlàtov es dedica a enviar al seu editor nordamericà fragments d’un llibre explicant la seva experiència com a vigilant d’un camp penal rus. Tal com assegura l’autor en una de les entranyables cartes que encapçalen cada enviament, els fragments del manuscrit són extrets de la Unió Soviètica per amics i exiliats, sovint microfilmats, de manera que la lectura de La zona no esdevé cronològica, sinó dispersa i fragmentària a mida que Dovlàtov va recuperant-ne capítols.

El manuscrit en sí és una mina: enlloc de retratar el microcosmos de l’interior dels Lagers russos, Dovlàtov ens parla dels qui viuen a l’altra banda de la reixa, de l’insignificant dia a dia del vigilant. Amb un estil cru, que fuig de la gastada veu tràgica, Dovlàtov sobrevola la moralitat i el lament i aterra entre el cinisme i el menfotisme de l’anar fent banal, mesquí i idiota. Tant és si parlem de camps de treball o de parcs d’atraccions, les misèries s’encadenen, els somnis s’apilen i tal com reconeix l’autor, l’infern no és un lloc, “som nosaltres”.

La zona ens explica històries d’amors, enyors i misèries dels diversos càrrecs a la vigilància del camp i com la jerarquia esdevé insignificant: capitans, oficials i vigilants, tots ells maten les hores a base de fumar, de beure vodka i evitar pensar.

Un dia el capità Prisxepa va fer cridar l’Alikhànov. Fou a final de desembre.
El capità li oferí un cigarret, com a senyal que la conversa no havia de ser oficial. Va dir:
- S’acosta cap d’any. Malauradament, és indefugible. O sigui, que al quarter hi haurà borratxera general. I la borratxera comporta, inevitablement, esdeveniments extraordinaris… Si fessis un esforç i, tal com diuen, fessis servir la teva influència… Parla’n amb en Balodis, en Vólikov… Bé, és clar, i amb en Petrov. La tesi principal és: beu, però amb mesura. No beure en absolut seria massa. Això, tal com diuen, seria una utopia antimarxista. Sàpigues quina és la teva mesura… La zona aquí al costat, les armes personals, ja ho entens…
Aquell mateix dia [...] va veure al costat de les letrines el caporal Petrov. [...]
L’Alikhànov es posà a parlar amb ell, imitant molt hàbilment l’accent ucraïnès d’en Prisxepa:
- Aviat serà cap d’any. El partit no té prou força per abolir, ni tan sols per retardar, aquest fenomen burgès. O sigui, que hi haurà borratxera general. I tindran lloc esdeveniments extraordinaris i inevitables. En resum, Fidel, beu però fes-ho amb mesura.
- Jo tinc mesura -digué en Fidel, i es pujà els pantalons-. Un quilo per barba i s’ha acabat! Em fotré fins al cul, fins que m’apagui… Aquest Prisxepa teu és un merdós i un passerell. Es pensa que, si és festa, mamarem molt. Però nosaltres tenim un calendari propi, collons de déu! Si hi ha pasta, a xumar. Si no n’hi ha, quina mena de festa vols? [...]

Del primer Dovlàtov de LaBreu me n’enduc el descobriment d’un nou rus a tenir en compte, forjador de gèlides històries agredolces damunt d’una de les tragèdies del segle XX, els camps humans. En el pantà literari del concentracionisme -d’on és impossible sortir-ne net- Dovlàtov es val de la frivolitat i el quotidià per “superar la tragèdia per elevació”, tal com feia Pla segons Enric Vila. A més és d’agrair que l’autor eviti la sang i el recompte que, com indicava Zizek, sempre impedeixen tota reflexió. En aquest sentit, el somriure agredolç o la cruesa càlida d’alguns passatges recorda les llàgrimes que hi són però mai baixen al llegir l’Escorxador-5 de Kurt Vonnegut, qui al final del llibre felcita personalment Dovlàtov per les seves publicacions als Estats Units.

En el pla literari, me’n quedo l’ús magistral que Dovlàtov fa de l’estructura fragmentària. Sigui degut a la destrucció d’alguns segments i capítols, sigui voluntàriament, els cinc vuit vint cinquanta salts que l’autor fa a cada capítol no aconsegueixen despistar al lector atent, i revelen una escriptura lliure com poques, nascuda en un país on, tal com paradoxalment recorda l’autor, en mil anys no ha conegut què és la llibertat.

Per acabar, no puc deixar de referirme a les breus però delicioses cartes a l’editor que citava amb anterioritat, profundes declaracions d’amor i odi a l’ofici d’escriure que, a tot un vigilant com Dovlàtov, el tindrà de per vida empresonat.

Albert Forns