Ni d’Eva ni d’Adam, d'Amélie Nothomb ! directe!cat

CANALS

Llibròfags doble fletxa

Dissabte, 2 de maig de 2009 06:00 h

Ni d’Eva ni d’Adam, d'Amélie Nothomb

Comparteix

URL curta

No hi ha cap vot

Carregant

El camí i les fases d’una relació es poden aprendre? Potser la resposta és no, però Amélie Nothomb les explora a mesura que coneix el Japó, el país que la va veure néixer i on torna després de la seva adolescència per retrobar-se amb aquella passió nipona que l’ha acompanyat sempre.

Disposada a començar una vida nova, decideix fer-se professora de francès i donar classes particulars. El seu primer alumne, el Rinri, a la seva vegada la introduirà en els costums japonesos. Poc a poc, Amélie i Rinri inicien una relació on el xoc de cultures i els malentesos lingüístics tindran el seu protagonisme.

D’aquesta forma coneixem els recorreguts de l’amor i les fases d’una història de parella: els primers passos, el coneixement personal i de la família, la del Rinri, que no acaba d’acceptar-la, i la conjunció del plaer que proporciona el menjar en parella. La relació sembla que avança a mesura que exploren diferents indrets del país, com el mont Fuji o l’ illa de Sado.

Escrita d’una forma àgil i divertida, Ni d’Eva ni d’Adam torna a contar una història de forma autobiogràfica amb el Japó com a teló de fons. L’autora ens mostra la seva admiració per aquest país i la intenta mostrar mitjançant la seva gastronomia, els costums japonesos i el paisatge, a més de incorporar unes petites lliçons lingüístiques amb la introducció de termes en japonès que segur que tindran en compte els que, com Nothomb, també són amants de la cultura nipona. Potser manca una mica més d’argument, només centrat en la relació amorosa, sense cap història complementària i amb molts pocs personatges, però amb un ritme bo.

Un llibre que s’acaba implica que la seva història també ho fa. En aquesta novel·la, la seva autora es confessa amb els lectors: Rinri és l’home perfecte, però ella es sent un esperit lliure, com l’aigua, incapaç d’aturar-se per res ni per ningú. Què farà davant la seva petició de matrimoni?

¿Si sóc aigua, quin sentit té dir-te que sí, que em casaré amb tu? Seria aquesta, la mentida. A l’aigua no se l’ha de retenir. Sí, t’irrigaré, prodigaré la meva riquesa, et refrescaré, t’apaivagaré la teva set, però què en sé jo, del curs que seguirà el meu riu, no et banyaràs dues vegades en la mateixa promesa.

Sandra Navarro Ruiz