Salut i reproducció Dissabte, 23 de juny de 2007 05:00 h

Història natural de la transsexualitat (1/2)

“Els problemes sexuals més perillosos per a l'adolescent són la curiositat insatisfeta, els tabús mal entesos i les actituds de retraïment de la vida sexual a les d'una sobrecompensació. Aquests semblen problemes bastant comuns dels adolescents i sovint també dels adults en la majoria de les societats civilitzades. Solament una educació sexual intel·ligent i franca remeiarà la situació existent”. Dierkens (1957).

Pot constatar-se que la transsexualitat o la transgenericitat és un fet remot, que ha travessat nombroses cultures i que, per tant, ha d'atribuir-se a l'estructura mateixa de l'ésser humà. Es troba ja en societats de caçadors, amb tècniques neolítiques, com els aborígens de Sibèria o els indis americans. Molt significatiu és que, entre aquells, es considera com un signe de predilecció de les forces espirituals, que duu a associar transgenericitat i xamanisme. Per tant, no només cap discriminació, sinó més aviat respecte pel misteri.

Entre els amerindis, la transgenericitat estava gairebé universalment difosa, des dels pobles de les prades fins a les altes civilitzacions centreamericanes. Amb un caràcter més secular, simplement era explicada per un somni; la persona transgenèrica, masculinitzada o feminitzada, s'incorporava al seu gènere literalment somiat i es casava heterogenèricament: l'home arribava a l'estatus de guerrer i la dona es dedicava a les seves ocupacions.

Entre les civilitzacions urbanes, es troba una transsexualitat, ja definida, en l'Índia o en l'antic Mediterrani. En tots dos casos, es practicava ja una amputació de genitals, per mitjans que no, per traumàtics que fossin, eren un impediment per a qui volia canviar de sexe, i permetien corroborar amb nitidesa, si fos necessari, la intensitat de la voluntat transsexual.

Gràcies a la continuïtat cultural de l'Índia, les “Hijras” segueixen existint avui dia; estan tradicionalment socialitzades i protegides, encara que sigui en condicions de marginalitat. Emasculades sense anestèsia i amb un simple ganivet, la seva convalescència és realment qüestió de vida o mort, exposades a qualsevol infecció i a terribles dolors. No obstant això, acudeixen a les seves germanes a demanar aquest do. Viuen en petites comunitats, gairebé conventuals, dedicades a la deessa, sota la custòdia d'una d'elles de major edat, i es guanyen la vida en el servei domèstic o la prostitució i amb els seus ingressos rituals, ja que es considera que transmeten fortuna als casats o als nounats, per la qual cosa són convidades als matrimonis i naixements. Pel carrer caminen entre el respecte general, icontínuament s'acosten als vianants a demanar-los una imposició de mans o la benedicció.

En l'antic Mediterrani existien les Gales, sacerdotesses transsexualitzadess de Cibeles, la Gran Mare de Frígia, que va arribar a ser una de les deesses primeres de l'Imperi Romà. Una experiència orgiàstica, gairebé inconscient, explicava la seva iniciació, quan en les festivitats de la Gran Mare s'emasculaven a si mateixes.

El triomf de la moral yahvista va suprimir durant un mil·lenni i mig del nostre ambient cultural qualsevol reconeixement públic d'aquestes manifestacions, relegades a la més absoluta clandestinitat, unida personalment a paorosos sentiments de culpa o, fins i tot, a les flames de les fogueres inquisitorials. Tot just si es recorden els noms, en l'alta societat francesa, més lliure, del Cavaller d'Éon i de l'Abat de Choisy, i en la tradició espanyola, el d'un aventurer per la Península i les Índies, com Antonio de Erauso, transgenèric masculí. L'islam, si no com a moral, en què va heretar la intransigència d'aquests pressupostos, sí com a cos social, va ser de fet més tolerant. En el segle XVI, va morir a Granada l'última persona que vivia públicament com a transgenèrica.

Quan en els segles contemporanis va començar a emergir el pensament lliure, la foscor era tal que ni les pròpies persones que tenien una orientació o una identitat sexual distintes de les ortodoxes ni els primers investigadors sabien distingir aquests fets. Es parlava d'inversió “sexual”, es creia que era el mateix que després s'anomenà homosexualitat i transsexualitat. Per aquesta raó, moltes fites de la naixent sexologia són comunes: l'alemany Magnus Hirschfeld, creador del terme transvestisme, en el seu lliuro Die Transvestiten, de 1910, el nord-americà Havelock Ellis.

Als anys vint, el doctor Harry Benjamin va realitzar un dels primers tractaments hormonals a una persona que avui definiríem com a transgenèrica o transsexual. El 1931, en els temps de la República de Weimar, a Alemanya, va tenir lloc la primera o una de les primeres operacions quirúrgiques de canvi de sexe, a la qual es va atrevir una jove pintora, Lili Elba, que poc després va morir en un prematur intent de creació de vagina. De nou el 1931, el 1947, dues vegades el 1950 i una el 1952, tenim constància d'altres casos de creació de neovagines, fins que Christine Jorgensen, operada a Dinamarca pel doctor Hamburger, entre el 1951 i el 1954, va aconseguir ressò mundial i el seu cas va disparar les tècniques i demandes quirúrgiques de la transsexualitat contemporània.

Poc després, el 1953, el doctor Benjamin, en un article publicat en l'International Journal of Sexology, “Transvestism and Transsexualisni”, adoptà científicament aquest terme, creat pel divulgador mèdic, el doctor David Cauldwell, el 1950. Des de llavors, s'independitza una sexologia de la transsexualitat que, més recentment, ha començat a distingir també el concepte de transgenericitat. Noms com Money, Green, Stoler, Gooren són essencials en aquests debats. La separació conscient i reivindicativa de transvestisme i transsexualitat ,d'una banda, i homosexualitat, de l'altra, és degut a Charles ‘Virginia” Prince, el 1957. Actualment, es coneixen efectivament tres actituds quant a la identitat de gènere o identitat sexual, que es coneixen amb els noms de transvestisme, transgenencitat i transsexualitat (TV, TG i TS).

Les reflexions feministes sobre identitat i gènere s'han alimentat moltes vegades de l'experiència transsexual. Per això, aquesta experiència té també un significat general vàlid per a qualsevol ésser humà, ja que permet veure com s'articulen d'una manera molt més lliure conceptes fins ara tan fèrriament units como els de sexe, gènere i identitat. Els matisos que diferencien la transsexualitat clínica de la transgenencitat es troben també dis aquesta mateixa visió lliure de les articulacions d'aquests tres conceptes. En resum, una persona sap, gràcies a les persones transsexuals, que pot decidir el seu gènere i el seu sexe, que no són fatalitats indiscutibles i que el factor decisiu és d'índole psíquica i de consciència, ja que és un factor d'identitat.



 
  Dr. Vicent Bataller i Perelló [web]
  Institut d’Andrologia i Medicina Sexual
  Barcelona
 
 





Miriam Noguera
InvitroTV