Llibròfags Dissabte, 11 de juliol de 2009 05:00 h

Ahir, d’Agota Kristof

Ahir va ser escrit fa uns quants anys per una dona -sí, Agota és nom de dona- d’un país de l’Europa de l’Est, Hongria. Exiliada per l’estat soviètic, va acabar vivint a Suïssa, primer treballant d’obrera a una fàbrica de rellotges i ja anys després va poder guanyar-se les garrofes escrivint sobretot obres de teatre, primer en la seva llengua natal i desprès en francès, la seva llengua d’adopció. Jo soc un proletari aprenent d’escriptor, lletraferit -perdó: llibròfag- que intenta escriure cosetes en la seva llengua, res a veure amb l’Agota. Ací està la màgia de la literatura, la connexió que un grapat de lletres degudament ordenades poden establir entre un parell d’individus tremendament distants.

La senyora Agota escriu una novel·la on el protagonista, Sandor Lester, de petit assassina els pares, o almenys això es pensa i fuig desesperat. Ja de gran i a l’exili, té un treball alienant, obscur i despersonalitzat, està enamorat d’un impossible i aplica aquella teoria tan nostrada de: “qui dia passa, any empeny”, per acabar tenint una vida normal i corrent amb dona, no la impossible, fills… Un servidor encara no ha matat el seu progenitor, freudianament és clar, però l’hi agradaria fer-ho aviat, fuig cada dia sense sortir de casa seva, és especialista en treballs alienants, obscurs i despersonalitzats, li sembla impossible que algú s’enamori d’ell i el dia passa any empeny és la seva frase de capçalera. Con acabaré al final? Jo no ho sé, i ni Déu ni l’Agota tampoc.

La força d’una obra d’art: música o pintura o cinema o literatura, que és el nostre fort, no rau en les seves virtuts estètiques, no rau en les seves virtuts tècniques, no rau en la seva exquisidesa, no! De veritat, la seva força neix en nosaltres mateixos, en els lectors, i en el munt de connexions que podem arribar a construir entre l’obra i la nostra ànima. Amb Ahir les meves connexions van créixer exponencialment full darrera full. Virtut meva no és. Els lletraferits -perdó: llibròfags- llegim centenars i centenars de fulls l’any; molts d’aquests cauen com les fulles d’arbre a la tardor, d’altres els troben interessants, divertits, educatius… però només uns quants ens toquen la fibra sensible i fan que ens sentim plenament identificats amb l’obra, els personatges i el seu missatge. L’Agota Kistoff, almenys amb un servidor, ho ha aconseguit i m’ha tocat.

Vista des de fora, Ahir sembla una novel·la de tres reals. Ara que estan tan de moda els llibres mida totxana, Ahir té cent i escaig planes no gaire atapeïdes. L’autor, autora, podem dir que conegut, el que és diu conegut no ho és. D’Hongria, a banda d’en Koczis i en Czibor només conec al gran mestre Sandor Marai. O sigui que els pocs punts a favor seu per ser llegida no eren ni més ni menys que la col·lecció on estava inclosa. De fet si començo a furgar, no sabria dir ni perquè la vaig escollir. Malgrat tot he de dir que vaig fer una bona tria, que la novel·la s’ho val. Ahir retrata espantosament bé l’alienació de l’individu davant de la maquinaria capitalista, de com només som una peça més d’un gran engranatge industrial i social pensat per produir i produir. Retrata magistralment també les poques esperances que avui en dia tenim d’assolir somnis, desitjos o metes de joventut. I que és molt possible que a pesar de la nostra lluita en contra els estàndards socials acabarem absorbits per ella.

Ho fa intercalant capítol a capítol i en primera persona la narració de la seva pròpia vida amb una mena de contes, o divagacions, o elucubracions o el protagonista ens explica els seus somnis, sentiments, estats d’ànims… No gaire optimista, és de creure que la vida de l’autora no ha estat un camí de roses, el llibre ens retrata la vida tal com és, tal com la vivim, encara que a vegades ens costi molt adonar-nos de la seva crueltat. Espero i desitjo que novel·les com Ahir despertin les nostres consciències i ens animin a fer de nosaltres mateixos, quelcom més que una màquina de fer peces, d’omplir albarans o de conduir furgonetes.


No sé a vosaltres, però a aquestes quatre ratlles em veig a mi mateix tants i tants matins…