Dissabte, 19 de setembre de 2009 05:00 h
Les edats perdudes, de Judit Pujadó
Tot llegint, a vegades podem pensar que la diferència entre un personatge de ficció i nosaltres mateixos és el seu destí. Pensem que el seu camí està dibuixat. Ell no pot triar, només ha de seguir, a cegues, els passos que l’autor ha previst a consciència. I ens entestem a creure que nosaltres podem decidir. Però quan escombrem amb la mirada una vida estructurada que es trenca a bocins, com la de la Nora, la protagonista de Les edats perdudes, potser ens adonem que no és així, que no controlem, que tots podríem formar part d’un gran llibre que a l’ombra es va escrivint.
0
Carregant“És aspre créixer contra el futur que els altres han previst”, diu Judit Pujadó, que acompanya les cinc parts del llibre amb frases concises que actuen com a tesis reveladores del que vindrà a continuació, com una condensació de milions de gotes. Doncs és aquesta frase clau que encapçala la primera part de la novel·la— s’ha de dir que aquest capítol és precedit d’una part que seria el capítol 0— que m’ha fet pensar en la distància que s’estreny entre els personatges de ficció i nosaltres mateixos.
“Però en un parell d’hores la casa vella en la qual passava les vacances es va omplir de capses que calia administrar, i les forces, aquella nit, m’abandonaven. Estirada al llit, només em revenia el passat, la vida perduda. I se’m clavava al pensament com un ganxet. Només semblaven tenir sentit els temps que s’havien dissolt. Com si fos l’última possibilitat que em donaven per fer balanç d’uns anys que es trencaven de cop. I el cop següent era començar una vida nova. Mentre l’antiga encara no em deixava anar.”
Amb dotze anys acabats de fer, la Nora va haver de superar el primer solc: la mort dels seus pares i una nova realitat imposada al costat d’una persona que no coneixia, la seva àvia. La Nora es va traslladar de l’Eixample a una barriada de Barcelona on creixia a batzegades entre el piset de l’àvia, emmarcat en un altre temps, i la boira de modernitat del creixement urbanístic. La novel·la avança a mesura que el temps porta nous tràngols a la vida de la protagonista. La primera part narra el pas de la infantesa a l’adolescència, a partir d’una sèrie de clixés escenificats que configuren la rutina de la Nora. Una colla d’amics del barri protagonitzen diverses gestes i amaneixen, potser en excés, aquesta etapa de construcció i reconeixement, una etapa que és sempre, una excusa pels canvis, sovint amargs. Amb l’adolescència tornen el record de l’enyor dels pares i el desemparament.
Segons el meu parer, la primera part perdria força en detriment de les següents si no fos perquè és clau per conèixer les arrels del personatge, ens el farà entendre i fins i tot, apreciar-lo. Ens farà copsar el microcosmos, un pis minúscul amb una cortina que separa la cuina del menjador, on es desenvolupen dues petites vides: la de la Nora, que arranca, i la de la seva àvia, a pas lent. El contacte amb ella li farà veure més endavant que els errors, les pors i les esperances de la seva àvia li farceixen la vida i fa que es sentin cada vegada més a prop.
“El quart dia l’àvia em va ensenyar com es trenca una vida. Li vaig veure els esvorancs. Eren tant propers i foscos que podien tenir la força xucladora d’un forat negre.”
La segona part dona pas a una maduresa en la qual la protagonista esdevindrà cada cop més conscient, com diu la cita de l’autora a l’inici, que l’oblit no és una terra fèrtil on plantar-hi les arrels. Apareixen nous personatges com el Genís i l’Eugènia que han fet de la solitud la seva arma, com la mateixa Nora. Aquesta etapa al poble, que és narrada en primera persona com la resta de l’obra, és marcada per la calma, el rellotge de la natura, que es nota en un estil que en certs moments cus el paisatge amb un tènue fil poètic.
“Fa sol i els camps semblen aplanats per la fortor de la llum. Les branques dels arbres s’enterboleixen i les terres tenen colors de fugida. M’estic repenjat a la barana. Fa l’olor maternal del blat quan el tallen. Als testos del meu voltant, rosers i geranis comencen a fer fulles. Són tan tendres que qualsevol ventada els pot migpartir.”
Al poble, durant la tercera part, l’autora ens endinsa en un encreuat d’històries d’arrels familiars, de les atrocitats de la guerra i dels silencis obligats. A mi m’han arribat com fotografies que realitza la pròpia protagonista, en blanc i negre, però també en color, del teixit social del poble i d’un passat que vol reviure. Aquesta trama, de regust rural, ens recorda els versos de Maria Mercè Marçal, presents a la primera pàgina del llibre:
Amb fils d’oblit,
Cus la memòria
La sargidora cega.
L’última part és destinada a una transcripció seleccionada dels polsegosos quaderns que l’àvia escrivia. Aquí l’estil torna a canviar encertadament per deixar pas a una escriptura més aviat telegràfica, que l’àvia utilitzava per descriure a manera de crònica els fets històrics que tant la van colpir. No va ser fins haver llegit aquests fragments que la Nora va entendre que potser escrivint és l’única manera de recuperar aquelles edats que hem anat perdent pel camí. I per concloure l’al·legoria de les edats perdudes que Judit Pujadó ens proposa i recuperar l’esperança tornem a un poema de Maria Mercè Marçal. Són uns versos que li serveixen a la protagonista per créixer mantenint-se unida al passat i que diuen: “ Companys, mosseguem la vida.” (del recull Cau de llunes).
de Judit Pujadó
Empúries; Barcelona, 2009
252 pàgines, 16 €
Imprimir
Enviar
Actualitat