Dissabte, 10 d'octubre de 2009 05:00 h
Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson
He estat llegint les seves 625 pàgines en dos dies seguits, sis hores per dia, intentant no fer judicis de valor. He deixat fer a la prosa fàcil i a una estructura narrativa basada en el mètode del pal i la pastanaga. En aquest cas la pastanaga eren les incògnites del cas de desaparició de la Harriete Vanger, i la vida de l’extravagant Salander. Per si algú encara està despistat després d’una entrada tan obvia, només queda dir que estic parlant de Els homes que no estimaven les dones, la novel·la de l’Stieg Larsson.
3
( 3 vots )
CarregantPer què és un bestseller està meridianament clar: és addictiva fins al punt de privar-te d’altres activitats o induir-te a no dormir. Extremadament; exageradament. Els hams estan ben col·locats i son prou potents per anar-te arrossegant a llegir els capítols que no et venen de gust i quan ja estàs cansat per esbrinar el què amaga la novel·la.
Si és una bona novel·la no està tan clar. Certament té una estructura pensada per enganxar, però les revelacions que se’ns van administrant no causen sensació més enllà de la satisfacció de la nostra incògnita, sempre previ plantejament d’una nova incògnita. Cap dels personatges, a excepció de la hacker pseudoanorèctica i pseudoautista, amb plantejaments antipolicials divertits i una actitud bastant passota davant la vida, s’escapa en cap moment dels elements més típics de la classe mitja-alta. La tòpica lluita entre familiars d’una de les fortunes més potents del país no és ni una novetat argumental ni es revisa amb originalitat. El superheroi del periodisme econòmic, en kalle Blomkvist, té menys perspicàcia que el darrer epígon exitós de’n Holmes, el Dr. House.
La prosa és plana; va sumant les informacions en frases de poca complicació sintàctica. Tipus: Va fer allò, fa fer allò altre. Pensava en tal. Llavors fa començar a fer qual… No contemporitza amb les accions estilísticament. Realment és la tercera persona més freda que he llegit mai. Potser per això t’atrapa tant com el tabac. No dona cap satisfacció més enllà de la trama i l’estructura d’enigmes i respostes, que generen un cicle de frustració-satisfacció-frustració.
M’ho he passat bé llegint-lo, i crec que és una bona pel·lícula, i també que és una bona novel·la d’un escriptor modest i honrat. Ara bé, he arribat a d’altres conviccions. Ni és la novel·la negra de la dècada ni de l’any ni res. Em nego a creure-ho; no pel fet que llegeixi gaire novel·la negre, sinó que en tal cas el gènere estaria en crisi. El que sí que és és un bluf comercial descomunal i carn de rodalies.
A més l’editorial Columna, que ha traduït el text al català, ha estat tan amable que ha fet enquadernar el text amb cola, de manera que si el transportes gaire les pàgines és van desenganxant mentre les manipules. Suposo que van pensar que els 22,50€ que costava el bestseller més vengut per San Jordi no obligaven a fer un volum cosit i prou sòlid per aguantar un parell de lectures, perquè el lucre era massa important.
Sabeu que? Em va agradar més El Codi Da Vinci.
Tot i així, he de reconèixer que és tota una experiència llegir a 52,08 pàgines per hora.
de Stieg Larsson
Barcelona: Destino, 2008
625 pàgines, 22,50€
Imprimir
Enviar
Actualitat