Dissabte, 17 d'octubre de 2009 05:00 h
La dona de verd
Islàndia ha estat un dels països que més ha patit l’onada de crisi, però la venda de llibres registrada en aquest país no ha patit cap davallada. Potser han deixat d’enquadernar amb tapes dures o s’han incrementat les ofertes, però els islandesos i islandeses han seguit fidels a la lectura dels autors de la terra. I ara, dins d’aquesta onada de novel·la negra que ens arriba dels països del nord, Arnaldur Indridason (Reykjavíc, 1961) es fa lloc al panorama internacional amb una nova història policíaca.
0
CarregantLa dona de verd comença amb una festa d’aniversari infantil a prop de Reykjavíc, on un jove estudiant descobreix en mans d’una nena un os humà que el seu germà havia descobert fa dies a un solar proper a la casa. Aquesta anècdota es converteix en una investigació policial encapçalada per l’inspector Erlendur per tal de descobrir el passat d’aquell esquelet. Segons els arqueòlegs que col·laboren en la troballa, els ossos podrien pertànyer als anys de la Segona Guerra Mundial. Les noves urbanitzacions que s’aixequen per continuar el creixement de la ciutat havien estat campaments de soldats anglesos i americans en temps de guerra, però també hi havia residències estivals.
Mentre s’avança en l’excavació, un cúmul de secrets es van deslliurant al mateix temps que el conjunt d’ossos surt a la llum. El repte sembla difícil perquè el pas del temps ha esborrat moltes petjades, però l’inspector Erlendur sap que qualsevol acció humana deixa rastre. Desembolcallar aquestes històries passades portaran l’Erlendur i el seu equip policial a refer les peces d’una tràgica història familiar que residia a la zona i que l’inspector desfilarà fins l’últim detall, volent evadir-se, d’aquesta manera, del seu propi drama familiar.
El passat i el present agafats de la mà i enlluernant-se en paral·lel. El fet que l’autor sigui periodista i historiador el dota d’una gran habilitat per manegar el temps d’una forma clara i entenedora, tot i la superposició. Al principi del llibre, ambdós fils narratius semblen no tenir res en comú i a mida que s’avança en la lectura, els camins es van apropant. A vegades, no obstant, el lector pot tenir la sensació que la següent pista s’endarrereix massa.
El clima islandès queda reflectit en els protagonistes: solitaris, freds, introspectius. El mateix Erlendur se’ns presenta com una mena d’antiheroi que cerca un ordre en el seu propi desordre. Referent al perfil del protagonista, l’autor va dir en una entrevista que el que feia interessant al personatge és la distància que hi ha entre l’exquisidesa del seu treball i el caos de la seva vida personal. El perfil d’aquests personatges i el focus sobre el que giren, la violència domèstica, s’assemblen en certs aspectes als últims èxits nòrdics, com per exemple, Els homes que no estimaven les dones, del suec Stieg Larsson, tot i que La dona de verd és l’única novel·la de l’autor que inclou el tema de la violència.
La dona de verd ha estat guardonada amb diversos premis de novel·la negra i és un bon motiu per recuperar el gènere i conèixer les lletres del país del gel. Com els glacials islandesos, tots els personatges són forts fins que es destapen els secrets que amaguen i és aleshores quan es desfan i es despullen de tota hipocresia.
d’Arnaldur Indridason
Traducció de Maria Llopis
Barcelona: Editorial la Magrana, 2009
318 pàgines, 15 €
Imprimir
Enviar
Actualitat