Dissabte, 7 de novembre de 2009 05:00 h
La Noia Que Somiava Un Llumí i Un Bidó de Gasolina, de Stieg Larsson
Ja hi som, he tornat a caure a les urpes del bestseller de la temporada. Em va succeir amb El Codi Da Vinci, amb Els Pilars de la Terra i amb el primer dels Millenium; masoquisme, curiositat, gregarisme, què sé jo. No ho sé, però és força difícil sostreure’s d’aquestes novel·les. A més a més, si ja t’has llegit el primer volum de la sèrie, que per cert no estava tan malament, almenys és entretingut, doncs cal llegir-se el segon i segur, segur que acabaré llegint-me el tercer.
4
CarregantCentrant-nos en la segona part del Millenium: La Noia Que Somiava Un Llumí i Un Bidó de Gasolina cal dir que no està a l’alçada de la primera. Lògicament, el factor sorpresa s’ha esvaït. Els personatges principals eren la base d’aquesta sorpresa, sobretot la noia: anorèctica, hacker, asocial… i el noi, el periodista compromès, bon tio, legal… d’aquests encara n’hi ha a la vida real? Clar, ara ja els coneixem prou a tots dos, la Salander i el Blomkvist, com ens podrien sorprendre? Que ella fos un transsexual i ell tingues tres testicles? Doncs això ja serà massa i tot. La novel·la transcorre per uns paràmetres força previsibles, arribaria a dir tediosos, amb unes descripcions llaaaargues que no deixen al lector fer-se una idea per si mateix dels personatges, dels llocs on transcorre l’acció i de moltes de les escenes violentes, coses dels bestsellers, sembla que una de les principals missions d’aquestes novel·les és construir totxos de sis-centes o set-centes pàgines, serà per justificar els vint i dos amb cinquanta euros?
Com deia, els primers tres quarts de les novel·la son lents, els he llegit esperant que passés qualsevol acció de rellevància. Tot s’ha de dir, a punt he estat de deixar-ho córrer, llàstima que la meva pruïja professional no m’ho ha permès. Com al bàsquet, la novel·la s’anima al darrer quart, l’acció és belluga i acaba sent trepidant i fins i tot l’argument ens depara alguna sorpresa força curiosa agafada amb pinces.
Cal dir que la tant l’argument, com l’estructura, trama, to… em va recordar molt a la primera part i cal dir que l’interès de la lectura puja un grapat de graons quan apareix a escena la Lisbeth, aparicions que el senyor Larsson dosifica i esglaona de forma prou adient, posant-nos una vegada i una altra la mel als llavis fins i tot al final de la novel·la; on queda cantat que hi haurà una tercera part.
Vaja, que si ets un devorador de novel·la negra sueca, que ja és un gènere per si mateix, si et vas cruspir el primer volum de la saga en una nit o si no vols quedar al marge en la teva propera reunió de veïns llegeix-te-la. En cas contrari inverteix el teu escàs temps en llegir set-centes pàgines d’El Quixot, de L’Educació Sentimental o de Moby Dick per donar tres exemples.
Ah, si vols un de més original El Manuscrit Trobat a Saragossa.
de Stieg Larsson
Traducció d’Anna Casassas
Barcelona: Columna Edicions, 2008
768 pàgines, 22?50 €
Imprimir
Enviar
Mareme
Actualitat