És el moment de creure en el cinema català ! directe!cat

Cinema

Divendres, 19 de febrer de 2010 00:00 h

És el moment de creure en el cinema català

tres dies amb la família, nausicaa bonin,

Comparteix

URL curta

( 2 vots )

Carregant

Mirar-se el melic i fer balanç del cinema català és complicat, sobretot per la manca de perspectiva dels que, des del propi país i des de la pròpia indústria cinematogràfica, vivim el dia a dia sense cap tipus de distància que n’objectivi les conclusions. Tot i això, quan em pregunten si sóc optimista amb el futur del cinema català i en català, sempre responc que molt. I ho faig convençut.

Tot i això, i precisament per aquesta manca de distància, a vegades és bo posar l’estat de la qüestió en dubte i, partint de zero, veure des de fora què està passant. I per fer-ho és tan senzill com obrir el panorama, i anar a dades objectives com són, per exemple, els festivals i els certàmens. I no cal anar massa lluny, sinó que podríem acotar perfectament un espai de temps reduït i proper a l’actualitat, posem per cas, un mes.

Si ens fixem en els darrers 30 dies –i sempre des del punt de vista de festivals i certàmens-, és impossible no adonar-se d’una obvietat: el cinema català funciona. Tenim uns premis propis, els Gaudí, que mouen la Indústria de cinema del país, i on hi queden representats grans films com Les dues vides d’Andrés Rabadán, grans debuts com Tres dies amb la família, grans escoles com l’Escac, grans factories com Filmax, grans experiments com Xtrems, grans documentals com Garbo i grans films taquillers com REC2.

Certament, mirar els Gaudí és mirar-se el melic de nou, em direu. Potser sí. I si és així i no us val com a exemple, marxem cap als Goya d’aquest passat cap de setmana. Els premis del cinema espanyol. Els premis d’una acadèmia consolidada i altament productiva. Els premis d’un país que aposta pel cinema. Si en repassem els guanyadors, ens trobarem amb uns quants catalans de pes: la Mar Coll i els seus Tres dies amb la família, la gran sorpresa del cinema nacional d’enguany; en Xavi Giménez com a director de foto d’Ágora; en Guille Milkyway com a responsable de la cançó Yo, También; Garbo, el espía, el documental de l’Edmon Roch; Filmax com a distribuïdors a Espanya d’Slamgod Millionaire; i tot això sense parlar dels presentadors, amb Andreu Buenafuente com a pal de paller, Rosa Maria Sardà com a suport en el moment clau de la gala, o Santi Millán en un altre dels moments més importants.

Encara i així em podeu dir que Espanya és un mal exemple. Perfecte. Doncs marxem a EUA. A Sundance. Al bressol del cinema independent, on el festival del Robert Redford va tenir lloc fa un parell de setmanes. Buried, film català que hi participava, va ser una de les sensacions del festival, fins al punt que Lionsgate en va adquirir la distribució per 3 milions de dòlars. El joveníssim Eduard Grau (28 anys i ja treballa per al guru de la moda Tom Ford a Un hombre soltero) n’és el director de fotografia, i fa dos anys ja va guanyar a Sundance amb el curt Larutanatural, dirigida per Àlex Pastor i produïda per l’Escac. I parlant de l’Escac, aquest any també hi presentava el curtmetratge Mi amigo invisible, de Pablo Larcuen, que tampoc va passar inadvertit.

I encara em podreu dir que Sundance no compta perquè és cinema ‘indie’. Doncs marxem a Hollywood. Sí, sí, a Hollywood. Als Oscar. On el proper 7 de març, la catalano-peruana La teta asustada es jugarà l’estatueta a film de parla no anglesa. Així que, què me'n diueu? Podem ser optimistes amb el nostre cinema, o no?

Cartellera en català

De les pel·licules en català que tenim en cartellera, en destaca Precious: el film independent dels Oscar d’enguany, de la mateixa manera que en anys anteriors vam tenir-hi Little Miss Sunshine (2007), Juno (2008) o Slumdog Millionaire (2009) es pot veure en versió original subtitulada al català.

Nico, el ren que somiava volar és la quota d’animació que mai falla a la cartellera en català, pensada per als més menuts en la que sens dubte és una bona aposta infantil.

Petit indi segueix en cartellera moltes setmanes després de la seva estrena. La darrera pel·lícula de Marc Recha, amb Sergi López i el ‘català’ Eduardo Noriega, és una de les pel·lícules més interessants del seu director. Si encara no l’heu vista, correu a fer-ho que ja no durarà massa dies més.

Les dues vides d’Andrés Rabadán és l’aposta personal de Ventura Durall per una història fascinat i molt controvertida al mateix temps. Explica, des de la ficció i amb Àlex Brendemühl com a protagonista, la vida de l’assassí de la ballesta en un projecte que també inclou un documental interessantíssim anomenat El perdó. Rabadán participa en el guió del fim.

Hollywood contra Franco és el documental de l’Oriol Porta. Es tracta d’un llargmetrarge sobre l'impacte que la Guerra Civil i el franquisme van tenir en el cinema d'EUA de l'època, prenent com a fil conductor la història del guionista de Nova York Alvah Bessie, que va lluitar a Espanya amb les Brigades Internacionals.

Cinéclub és la història d’un personatge taciturn, que experimenta com la decadència de les sales de cine s'entrellaça amb el seu enamorament per una taquillera.