Cinema Divendres, 7 de maig de 2010 14:58 h

Ingrid, un film català que podria ser brillant i que queda en no-res

---

Ingrid és una de les pel·lícules més atrevides de les que s’han produït a Catalunya els darrers anys, experimental i transgressora. Només per això, ja val la pena donar-li una oportunitat. Íngrid innova fins i tot per sobre de l’arriscadíssima Joves de Carles Torras i Ramon Térmens, dos directors que debutaven amb un film català i en català que, a primer cop d’ull, apostava pel sexe, les drogues i el comportament d’uns postadolescents que buscaven el seu lloc al món.

Si a aquest atreviment li afegim que el director del film no és ni molt menys un novell, sinó tot un Eduard Cortés, capaç d’enlluernar amb dos films més que notables com El pallasso i el Führer i La vida de nadie, Íngrid comença a prendre cos. Almenys a priori. Però aquí no s’acaben els actius de la pel·lícula: imagineu-vos un projecte que es dedica a rebuscar els Myspace de tot el talent emergent i dispers que tenim al país i arreu de l’estat espanyol, començant pels desconeguts però també pels consolidats, a l’estil de Facto Delafé y Las Flores Azules, o La casa azul, o Russian Red, o Nubla, o Mürfila, o tants d’altres. I que, a més, formaran part de la pel·lícula com a extres, músics, actors, figurants o paisatge humà.

Però, alerta, que seguim sumant punts a favor del film: la història neix de l’experiència del propi director, que navegant per internet, va topar amb una noia a Flickr les fotos de
la qual demostraven una tortura interior digna d’investigar. Després d’estar en contacte amb ella de forma cibernètica, d’un dia per l’altre va desaparèixer sense més. I a poc a poc, Cortés va trobar a la protagonista d’Ingrid també a internet, en aquest cas una dissenyadora gràfica de Deviantart. Evidentment, aquests són els grans actius d’Íngrid, un film sense precedents. Brutal.

Ara bé, dit això, Ingrid resulta ser un film desenfocat. I és una llàstima, perquè és com us deia una aposta valenta i decidida. Però no sé fins a quin punt no canalitza bé tots aquests elements, o fins a quin punt Eduard Cortés no era la persona més indicada per a fer-ho. Cert, no deu ser fàcil desaprendre tot el cinema que has fet, vist i mamat per, de cop i volta, ‘inventar-te’ una nova manera de rodar i d’entendre una història.

Com a experiment, això sí, funciona perfectament. Com a videoart. Com a cinema no narratiu. Com una espècie (i sé que la comparació! és poc indicada, i encara menys precisa) d’Inland Empire. Com una espècie de joc. Com una mena de nosequè que no et porta enlloc però que té moments realment sensibles, sensitius, creatius, interessants, que quasi pots tocar amb la mà. Però crec que, com si fos una escopeta de fira, li falla el punt de mira: està carregada, sí. I apunta cap al lloc correcte. Però no està ben enfocada.

És per això que Íngrid queda en no res. En un “quina llàstima”, un “podria haver estat”. I és una autèntica pena. Perquè Benecé va apostar per produïr-la, i Cortés s’hi ha jugat molt. I això cal aplaudir-ho decididament. Però, si no funciona, serà més difícil que un productor a casa nostra se la jugui de nou. M’encantaria equivocar-me. De tot cor.

Cartellera de cinema en català

Íngrid, un dels films més arriscats (i fallits) dels darrers mesos. Una producció de casa nostra amb l'Eduard Cortés com a director, que no aconsegueix cap dels seus objectius en un intent poc reeixit de fer un film modern, transgressor i basat en les xarxes socials. En definitiva, completament prescindible tot i el seu gran atreviment.

Perdona si et dic amor, dirigida per l'italià Federico Moccia: a Niki, una jove de 17 anys, i l’Alessandro, un publicista d’èxit vint anys més gran, viuen una apassionada història d’amor.

Ciutat de vida i mort s'ha estrenat subtitulada al català, tot i que com sol passar en aquests casos, només podreu veure-la en un sol cinema d'arreu de Catalunya: el Verdi, a Barcelona. Es tracta d'una pel·lícula bèl·lica que narra la invasió de la Xina per part de les tropes japoneses l’any 1937 i les atrocitats que l’exèrcit nipó va cometre contra la població civil a Nanking, llavors capital xinesa. Dirigida per Lu Chan.

Segueix en cartellera Com ensinistrar un drac. Dreamworks torna a escena amb la intenció d’oferir un film amb l’èxit de Shrek i Madagascar, els títols més celebrats de la competidora de Pixar. La divertida i entretinguda història d’un víking que es fa amic d’un drac, s’estrena en 3D i en català.

La bomba del Liceu, un documental del reconegut Carles Balagué. Després de la gran acollida per part de crítica i espectadors dels seus tres documentals anteriors (La casita blanca, De Madrid a la Lluna i Arropiero), sembla que tindrà menys sort amb aquesta proposta: interessant al principi, però massa basada en l’entrevista i amb pocs recursos visuals. Tot i això, explica una època, una classe social i una ciutat com a reflex d’un país que la revaloritzen.

Ens veiem demà, que no només s’estrena en català sinó que a més és una estrena produïda i rodada a casa nostra. Dirigida per Xavi Berraondo, planteja què passaria si quan ens morim una part de nosaltres seguís viva, mentre que l’altra segueix en una realitat paral·lela. Amb els millors actors de casa nostra: Marc Cartes, David Selvas, Mercè Llorens, Mercè Pons, Lluís Soler, Tània Sàrrias, Nina, Jordi Boixaderes, Juli Mira o Mercè Arànega.

Millennium 3 és el desenllaç definitiu de la saga novel·lesca. Tot i això, la gent no ha hagut d’esperar massa, ja que la trilogia s’ha resolt en pocs mesos i amb grans ingressos de públic. Una vegada més, Millennium tornarà a funcionar de públic tot i que no tant de crítica, ja que el film no ha agradat massa als professionals de la informació cinematogràfica.











 Valentí Sanjuan
 Cine.cat