Dissabte, 11 d'octubre de 2008 05:00 h
Alitalia: seguim així, fem-nos mal
Alitalia, la companyia italiana per excel·lència, està fent fallida. Ofegada pels deutes i per la mala gestió política i dels sindicats, l'aerolínia farà fallida a no ser que es produeixi un miracle. Però, com pot ser que s’hagi arribat fins a aquest punt?
0
CarregantAlitalia va ser fundada l'any 1947 i des dels inicis aconseguí imposar-se en el mercat italià. Durant els anys seixanta el seu èxit es va fer més evident, així com el seu creixement continu en la dècada successiva, confirmat per la inauguració dels primers vols intercontinentals cap a Amèrica del Nord i Japó.
Però a partir dels anys noranta, la despietada competència de les línies aèries de baix cost, també anomenades low-cost, (un vol Roma-Barcelona podia costar fins a 500 euros en contraposició als 40 euros de mitjana que podia valer amb la companyia Ryanair) i la política que anomenava dirigents segons lògiques partidistes en lloc d'executives, han provocat una greu crisi.
La gravetat de la situació resulta evident a partir de les dades financeres i l'endeutament: les accions en Borsa valien prop de deu euros cadascuna l'any 2001 i 1,57 euros el 2006 (és a dir, pràcticament tot el període de la segona legislatura de Berlusconi). El ministre d'Economia del govern de Berlusconi, Giulio Tremonti, ha refutat aquestes xifres, però el Sole 24 Ore (un prestigiós diari financer italià) les ha tornat a verificar, juntament amb el banc de dades de Thomson Financial, i n'ha certificat l'exactitud. En cinc anys de legislatura, el patrimoni de la companyia ha perdut, en definitiva, nou dècimes del seu valor patrimonial.
El deute total el 31 de gener de 2008 era de 1.280 milions d'euros, amb un increment net de 81 milions respecte de l'any anterior. L'octubre de 2006, el president del govern de centre esquerra, Romano Prodi, dóna l'alarma: Alitalia viu el moment més difícil de la seva història; o es troba de seguida una solució o la companyia farà fallida. El govern està disposat a escoltar tots els interlocutors, fins i tot la possibilitat de vendre la societat a un privat. Els sindicats estan d'acord amb la necessitat de trobar una solució el més aviat possible.
El 29 de desembre, el ministeri d'Hisenda fa pública la invitació a presentar manifestacions d'interès. Es presenten cinc aliances: Ap Holding, Carlo De Benedetti Management & Capitali, MatlinPatterson Global Adviser, Texas Pacific Group Europe i Unicredit Banca Iimmobiliare. Poc a poc, totes aquestes es van retirant en veure les condicions d'endeutament de l'empresa. Mentre el govern busca altres compradors (25 de setembre 2007) el títol cau a la borsa i el consell d'administració suspèn els vols no rentables, reestructura la terminal de l'aeroport de Milà-Malpensa i acomiada personal. A finals d'any, però, s'accepta per part del consell d'administració l'oferta avançada d'Air France i KLM de comprar el 49,9% de la societat. Air France pagaria mil set-cents milions per les accions d'Alitalia i n'hauria invertit 750 (així doncs, un total de més de dos mil milions i mig que haurien anat a les arques de l'Estat). El Govern dóna via lliure a la contractació; així doncs, només manca resoldre la qüestió amb els sindicats.
Però hi ha una altre problema que amenaça: l'abril de 2008 hi hauran novament eleccions polítiques i Alitalia esdevé un dels arguments principals de confrontament de la campanya electoral. Berlusconi fa servir tot el seu poder mediàtic contra el govern: Alitalia ha de seguir en mans italianes, ja que vendre-la a estrangers seria inacceptable. El mandatari italià afirma tenir una aliança preparada per adquirir la companyia, en la qual participen fins i tot els seus fills. En realitat, no té res entre mans, només està guanyant temps. El veritable objectiu és enfangar el govern anterior i alimentar la figura de rei taumatúrgic que s'ha construït durant les eleccions: un veritable Rei Mides que transforma en or tot el que toca. Òbviament aquesta fantasiosa visió té un defecte: en els últims quinze anys Berslusconi ha estat president del Govern durant set, així doncs, com a mínim el 50% dels problemes d'Alitalia són també culpa seva. Però és igual.
Entretant arriba la negociació entre els sindicats i Air France: la proposta francesa d'acomiadar 2100 empleats troba l'obstruccionisme dels sindicats i el 2 d'abril la companyia transalpina es retira oficialment. Dues setmanes després, Berslusconi torna a guanyar les eleccions: ara li toca a ell trobar una solució.
Vet aquí el pla, anomenat irònicament “Fenice” (fènix). Alitalia és dividida en dues societats: la Bad Company, que segueix essent pública i a qui s'endossen tots els deutes, i la Good Company, privada, formada per divuit empresaris escollits en negociació privada per Berslusconi i els seus ministres. Quan dic que la Bad Company s'endossaria tots els deutes, vull dir que els ciutadans italians els hauran de pagar, potser amb un nou impost fet expressament però que òbviament no s’anomenarà “Impost Alitalia”, però que tindrà un nom anònim per passar inadvertit. Aquests són els nostres “liberals”: el deute segueix essent públic i el benefici passa a mans dels privats.
La Good Company, que en realitat s’anomena “Compagnia Aerea Italiana” (CAI), parteix amb un capital de més de mil milions d'euros, dels quals 120 milions són de la companyia Air One, amb la qual està destinada a fusionar-se. No obstant això, el capital no és suficient per sanejar una empresa que en només tres mesos ja ha devorat un préstec-pont de 300 milions d'euros (sobre el qual, entre altres coses, la Comunitat Europea havia obert una investigació, sense bloquejar-lo), concedit pel govern anterior de Prodi.
A principis de setembre, Berslusconi defineix com a èxit de l’executiu l'operació de salvament d'Alitalia: Està bé tot allò que acaba bé. Berlusconi ha fet el miracle, ha materialitzat l'aliança que havia promès (encara que, essent privats, no s'entén molt bé per què hauríem d'estar tant contents), i el Govern comença les celebracions. Però no. Poques hores després tot se’n va en orris i comença una tempesta en la qual encara ens trobem i que molt probablement acabarà amb fallida.
El Govern i la CAI s'havien oblidat d'un petit detall, els pilots d'Alitalia. Per a poder volar amb beneficis, la CAI havia de disminuir uns costos del 30 per cent. Els dirigents pensaven que la negociació seria fàcil, vist que els treballadors tenien l'esquena contra la paret: o acceptaven la seva oferta o anaven tots cap a casa, perquè la societat feia fallida. Enfortits per aquesta posició de coacció, la CAI va fer una oferta escandalosament baixa que, tot i que acceptada pels sindicats oficials, és refusada per aquells autònoms que representen els pilots (“pitjor que dones de fer feina”, és el comentari de les organitzacions d'hostesses i assistents de vol). Incapaços de trobar una solució, el 18 de setembre la CAI retira l'oferta oficialment.
Però, i ara? Ara, no se sap. La companyia alemanya Lufthansa ha fet una oferta, que ha retirat de seguida. El comissari extraordinari encarregat de gestionar aquesta delicada situació, Augusto Fantozzi, va obrir fa una setmana (22 de setembre) una subhasta pública. Si fins el dijous 25 no es troba una solució (que en aquest punt podrien ser només dues, o la CAI torna a proposar una altra oferta, arribant a un acord amb els sindicats o es presenta qualsevol altre comprador) o els avions es quedaran a terra. Cada dia sembla que passi alguna cosa, entre noves ofertes de companyies estrangeres i retorns d'aliances italianes.
Encara queda el fet que amb la solució trobada pel Govern de Prodi els acomiadaments podrien ser 2100, però potser ara es quedin tots els empleats a casa. Air France s'hauria endossat tot el deute, ara el pagarà l'Estat, és a dir, els italians. La decisió de Berslusconi de bloquejar la negociació amb Air France, juntament aamb la dels sindicats de no voler fer un sacrifici (dolorós, sí, però sempre preferible a la fallida), s'està mostrant catastròfica.
En d’altres països europeus, un president del govern que gestiona d'aquesta manera una crisi com la d'Alitalia (pèrdua de nou sobre deu del valor financer i cancel·lació d'una negociació que l'hauria salvada), o dimiteix, o en tot cas, com a mínim, es posada en qüestió la seva tasca. En canvi, no fa gaires dies, es va publicar la noticia que entre els italians ha pujat la popularitat del “premier”, el president, (segons un sondeig encarregat pel diari “La Repubblica”, el 55% aprecia la seva gestió).
Com bé deia Nanni Moretti en una pel·lícula de fa alguns anys, “seguim així, fem-nos mal”.
Andrea Ricci (Itàlia, 1979).
És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Florència i viu a Catalunya des de l’any 2006. Aquest any ha iniciat el doctorat en Història Comparada, Política i Social d l’UAB, on ha estat incorporat recentment al grup de recerca Manuscrits.
Imprimir
Enviar
Actualitat