Divendres, 19 de març de 2010 05:00 h

L'ase dels cops

Si el Govern liderat per Pasqual Maragall va ser acusat de disbauxa permanent per les discrepàncies entre els seus socis, el Govern de José Montilla va camí de superar-lo, no tant per les discrepàncies sinó per la manca de lideratge real, causada per la dependència dels socialistes catalans de Madrid. El PSC no serà creïble mentre voti en una direcció a Catalunya i a Madrid en una altra. Aquesta incoherència desgasta molt, i no sempre són els seus màxims responsables qui en pateixen les conseqüències. Mentre els socialistes catalans abaixin el cap davant els seus germans de Madrid, governar amb ells és una operació d'alt risc, sobretot pels independentistes.

Si amb Maragall els republicans van ser criticats per les desavinences internes. Ara, amb Montilla, ICV està assumint aquest paper. La diferència rau en què l'entorn ecosocialista és molt més fidel i, malgrat les errades evidents de gestió per part dels responsables d'Interior i Medi Ambient, ICV ho aguanta millor. El sacrifici d'ERC, primant la cohesió de la societat catalana apostant per un govern d'esquerres a la Generalitat, pot acabar malament pels mateixos republicans. Ni l'obra de govern, que no és menyspreable, pot acabar soterrada per la manca de valentia política del mateix president de la Generalitat.

Aquestes són dues reflexions que prenen forma després de veure l'entrevista de Mònica Terribas al president Montilla. L'entrevista, polèmiques partidistes a banda, va tocar la fibra. Només cal veure les desaforades respostes de l'entorn del PSC, preocupats per les conseqüències d'haver deixat al descobert les mancances del líder socialista, per culpa un cop més de la dependència a Espanya que va demostrar. La dependència orgànica del PSOE deixa al PSC sense capacitat de resposta davant els reptes de la crisi econòmica i social, però sobretot debilita a ERC, que s'ha convertit en l'ase de tots els cops. Potser injustament, però la situació obliga als republicans a prendre mesures dràstiques.

Les mancances de gestió, i sobretot de reacció, per l'incendi d'Horta de Sant Joan, les nevades, el Tribunal Constitucional espanyol, la crisi econòmica, els incompliments de les inversions de l'Estat espanyol a Catalunya i el lent desenvolupament de l'Estatut, acaben repercutint en els republicans. Segurament s'ha acabat l'hora de l'equidistància, segurament cal establir un full de ruta molt més concret que permeti donar respostes i afrontar amb èxit els reptes que tenim com a país. Primer el país i la seva gent, i per això cal generositat per afrontar la nova i decisiva etapa que s'obre després de les eleccions, siguin al novembre o al juny. Cal posar damunt la taula un pla d'actuació ambiciós per assentar les bases i donar resposta a la creixent exigència del dret a decidir. La formula tripartit o govern d'entesa, és morta en si mateixa. El PSC l'ha matada amb la seva manca de voluntat de separar-se del PSOE, ha preferit el partit, al país. Ni més tripartit, ni sociovergència, la resposta és molt més senzilla, Catalunya.