Plomes vs. pistoles i estranys companys de viatge
L'assassinat dels germans Badia (II), per David de Montserrat
Continuen els articles del periodista David de Montserrat dedicats als germans Badia, que aquest dijous fa 75 anys que moriren assassinats a mans de pistolers anarquistes, i que volen ser el record amb el qual directe!cat s'afegeix als actes d'homenatge als independentistes programats arreu del país. L'article anterior ens presentava Miquel Badia, conegut com el 'capità collons' en la galàxia catalanista dels anys trenta, i recordava les causes i les cirumstàncies que van envoltar el seu assassinat. En l'article d'avui se'ns descriu el context polític i social de l'època, on els periodistes que denunciaven els pistolers anarquistes eren amenaçats a mort o directament 'emmudits', com va ser el cas de Josep Maria Planes, tirotejat com els germans Badia. També descobrirem com personatges rivals com Avel·lí Artís Gener Tísner i l'assassí dels Badia, Justo Bueno, van acabar lluitant plegats a la columna Durruti, i se'ns revelaran trobades encara més inesperades entre víctimes i botxins en el fosc context de la dictadura franquista.
Plomes vs. pistoles i estranys companys de viatgeDurant la Catalunya republicana, la vinculació entre els periodistes i els partits polítics era molt estreta, bàsicament perquè la majoria de diaris eren òrgans d’expressió de partits o corrents ideològics. I el malestar que es vivia al carrer per les tensions polítiques entre la Generalitat i el govern espanyol, pel pistolerisme anarquista o les existents entre diverses tendències del catalanisme es va acabar traslladant també a les pàgines dels diaris. Però va ser especialment cruent el cas de l'assassinat dels Badia que va provocar rius de tinta. Tinta que tant servia per a denunciar el qui el periodista Josep Maria Planes anomenava des de les pàgines de La Publicitat els gàngsters de Barcelona, en referència als pistolers anarquistes, com per part de determinades publicacions llibertàries per amenaçar directament de mort aquells que assenyalaven amb noms i cognoms els assassins dels germans Badia. Segons com, per fer de periodista t'hi anava la pell.
El propi Planes deia a La Publicitat tres dies després de la mort dels Badia: 'Sóc un periodista que potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels ciutadans diuen en veu baixa'. De fet, la Solidaridad Obrera, diari de la CNT, arriba a assegurar que 'obligará a Planes (...) a emmudecer'. El 24 d'agost el periodista de Manresa era tirotejat a la carretera de l'Arrabassada i, efectivament, emmudia. La pugna entre plomes i pistoles havia cristal·litzat amb tota la seva cruesa.
Va ser un altre periodista, Avel·lí Artís Gener Tísner, que també va denunciar Justo Bueno en aquest cas mitjançant La Rambla, qui aniria a l’Hospital Clínic a reconèixer el cadàver de Planes. Tísner va veure passar la mort i de ben poc que no fa la mateixa fi que Planes.
L'entramat de relacions i lluites de la majoria de protagonistes en el cas de l'assassinat dels germans Badia, tant abans com després de la seva mort, fa aflorar un seguit de contradiccions i estranys companys de viatge. I és que el propi Tísner comprova en pocs mesos com el seu potencial assassí passa a ser-ne camarada. El periodista va rebre la visita de Justo Bueno a la redacció de La Rambla segons explica a les seves memòries. I no només li reconeix l'assassinat dels Badia sinó que l'amenaça de mort: 'Clava’t al cervell el que diu aquest paper i crema’l quan l’hagis après de memòria. No fotis aquesta cara de bèstia. Ho entendràs perfectament. Ara ja no tens excusa: si dónes una sola d’aquestes informacions ets home mort. T’has embolicat de debò i ara tinc curiositat de veure com te’n sortiràs, si te’ns surts, és clar.'
Tísner, però, no s’arronsa i fa públiques les amenaces. Fins aquí, novament, res que no fos propi de l’època convulsa que es vivia a la Barcelona dels anys 30. Però quan Tísner torna d’un breu exili a París per esquivar les amenaces, coincideix a soles en un camí solitari a la columna Durruti a l’Aragó a la qual ambdós servien sense saber res l'un de l'altre. Tísner condueix un camió i Bueno una tanqueta. Es fan nosa. I quan surten del vehicle Bueno diu: 'Ara tots lluitem per la mateixa causa! Tu portes un camió i jo un tanc, és l'única diferència. Allò d'abans de la guerra era una altra qüestió i si aleshores t'hagués enxampat t'hauria clavat un bon raig de trets, que prou que te'l mereixies! Però avui tot és diferent i ara som amics. Et vull dir una cosa que la meva organització sempre ha admirat: els collons! En vas tenir molts!'
Però si aquesta trobada inesperada ja és prou xocant, no ho és pas menys la protagonitzada per víctimes i botxins fora de context a l'hora de venjar la mort de Miquel Badia.
Quan era responsable de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia tenia a les seves ordres els policies Pedro Polo Borreguero i Eduardo Quintela. Fins aquí tot normal. Però aquests dos agents formaran part de la Brigada Político-social de Barcelona ja en ple franquisme. I són justament ells, en honor a la lleialtat que tenien pel seu superior, els qui ja en els moments més foscos del règim detenen l'assassí de Miquel Badia, Justo Bueno, i investiguen i aconsegueixen que pagui amb la mort les seves accions criminals. I és especialment significatiu quan la víctima a venjar era un separatista absolutament repudiat per un feixisme espanyol a qui la darrera cosa que interessava era condemnar els responsables de la mort dels Badia. Cal recordar, a més, que Bueno basarà part de la seva defensa en el seu espanyolisme i en el suposat favor que havia fet a Espanya eliminant Miquel Badia.
Els darrers dies de Bueno a la presó Model de Barcelona, abans de ser executat no deixen de reflectir novament un cúmul de coincidències i paradoxes. A la segona galeria, els presos d’Estat Català –partit al que pertanyia Miquel Badia– celebren una festa per la condemna a mort de Bueno. Una condemna a mort que acabarà aplicant un règim dictatorial que és enemic acèrrim de tot allò que soni a català. De fet, els presos s’han de sentir dir per part del cap de serveis de la presó: '¿No os da vergüenza a los de Estat Català que hayamos de ser nosotros los que condenemos a los asesinos de Badia?'
David de Montserrat
- Publicat ahir: Per què matar Miquel Badia? - L'assassinat dels germans Badia (II)
- ...i demà: Els oblits de la memòria històrica- L'assassinat dels germans Badia (i III)