La pressa canvia de bàndol
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
Sembla que l’Estat espanyol vol canviar de ritme. No és gens casual que el mateix dia que el Parlament de Catalunya, per àmplia majoria, clarifica el full de ruta, amb desconnexió, referèndum vinculant i eleccions constituents, d’aquí al març del 2018, el Tribunal Constitucional, hivernat des de les vacances d’estiu, opti per enviar la presidenta Forcadell a la via penal. Davant la impossibilitat de frenar la via acordada al Parlament, opta per forçar la situació amb l’atac unilateral i directe. Es tracta de fer-nos dubtar de la resposta a emprendre. Caldrà, doncs, acordar també aquí la nostra resposta: tots a una en legítima defensa de les nostres institucions. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
IMMOBILISME. El Regne d’Espanya enregistra aquests dies el triomf dels triomfs del tancredisme. Sí, finalment, Rajoy no farà absolutament res: només esperar que el PSOE se li agenolli al davant i li petonegi no un, sinó els dos peus. El to perdonavides de líders socialistes com ara Emiliano García-Page és un dels posats més grotescos dels darrers decennis de la vida política espanyola: després d’haver fet el ridícul més estrepitós davant l’electorat per evitar unes terceres eleccions al preu d’esbudellar de dalt a baix el partit, ara avisa que ningú pot interpretar la baralla interna del PSOE com un signe de debilitat. Aquest home, acaba d’aterrar procedent de Mart? El riure dels populars encara ressona a les portes de Ferraz. Rajoy encara dubta entre un PSOE completament partit pel mig fent-li de minyona/esclau incompetent un parell d’anys o unes terceres eleccions per acabar de rematar-lo.QUERELLA. L’Estat espanyol continua fent boicot a l’aplicació de la justícia universal. L’estampa de blindatge dels botxins de la dictadura franquista s’afegeix al ridícul mundial del ministre José Manuel García-Margallo, setmana més, a compte d’unes declaracions imperials sobre la voluntat de plantar la bandera espanyola a Gibraltar, sigui quina sigui l’opinió dels seus habitants. Per cert, que, encara que faci mal, el Penyal és britànic abans que existís l’Estat espanyol i la seva estanquera. Però, per si la pèssima imatge internacional del país (un zero a l’esquerra) no s’anés degradant encara prou, la Fiscalia General de l’Estat a les ordres del govern popular ha donat instruccions d’impedir qualsevol acció judicial a Espanya en el marc del procés contra criminals franquistes que instrueix des de Buenos Aires la jutge Maria Servini: l’argument, la prescripció dels delictes i la llei d’amnistia que va donar cobertura a les autoritats del règim el 1977. Tot molt edificant.
REFERÈNDUM (I). Ciudadanos ha dit aquesta setmana per boca del seu genial diputat Fernando de Páramo que els independentistes pensem repetir referèndums, un rere l’altre, fins a guanyar-lo. Atenció, atureu màquines: I? També ells van insistir a presentar-se fins a obtenir representació i després fins a quedar segons. Igual com fa la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és molt curiós que considerin el 9-N com un referèndum, perquè aleshores vol dir, senzillament, que ja hem guanyat, i, poca broma, amb un 81% dels vots a favor de la independència. És molt xocant que altes instàncies del sistema judicial i grans partits constitucionalistes reconeguin que ja ens hem autodeterminat i, en canvi, siguem nosaltres mateixos els qui (com sempre, amb el desig d’agradar-nos encara més) diguem que no, que encara fa falta fer-ne un altre, de referèndum. Declarem ja la independència amb l’aval definitiu de Ciudadanos i el TSJC.
REFERÈNDUM (II). El dependentisme català no ha trigat, ni cinc minuts, a emparar-se en el resultat del referèndum sobre l’acord de pau a Colòmbia per presentar-lo com la demostració empírica de com és de dolent preguntar les coses a la gent. Democràcia parlamentària diuen que volen. Al Més324 de TV3 el socialista Daniel Fernández citant Hitler per desautoritzar la pràctica del referèndum. Es veu que es millor que decideixi una elit per comptes del poble illetrat. No cal preguntar-se perquè un 63% del cens no s’ha sentit interpel·lat. Quins errors ha comès la campanya del sí. Quines barreges de context han embrutit davant la gent l’aposta per la pau. Sotmetre les decisions a validació de la gent sempre és incòmode: és millor fer veure que els de baix no existeixen. I així, mentre ignorem què pensen, segur que farem polítiques pensades per representar els seus interessos. Segur, segur.
UNICORNISME. El Parlament ha reviscut la clàssica escena d’unicornisme dels QWERTY al voltant del referèndum acordat que mai serà. Comuns, podemites i ecosocialistes insisteixen a demanar permís per pactar una consulta vinculant. Com si no ho haguéssim fet disset vegades abans. Fins i tot amb Joan Herrera a la tribuna del “Congreso”. Bé, doncs, som-hi. Fem-ho com abans, tornem-hi amb una proposta de referèndum acordat. Això sí, a diferència de fa tres anys jo els donaria tot el protagonisme. Sencer. Que Xavier Domènech la defensi en solitari a la Carrera de San Jerónimo, amb el suport unànime de tots els diputats independentistes. I després de la plantofada, amb els dits encara marcats a la cara, que el representant dels Comuns a les Espanyes ens negui el referèndum perquè no l’hem pactat. Convé retratar quan abans la seva voluntat de diferir “sine die” el referèndum que el Regne d’Espanya no acceptarà mai.
VAGÀNCIA. La intervenció de Xavier García Albiol al Debat de Política General va tenir el nivell acostumat. És a dir, nul. Amb el to xulesc que li ve de sèrie, el líder (de moment) del PP a la colònia va parlar de l’independentisme com a una mena de “vagància” que permet els sobiranistes no fer res. Tal i com va dir el president, al qual se li va escapar fins i tot un renec, sobre no fer res els populars poden donar moltes lliçons. L’argument és del gust habitual dels QWERTY, els quals acusen l’independentisme de no avançar en el procés a l’hora que ells el bloquegen impedint arribar a consensos majoritaris. Si uns i altres volen que passem pantalla, que ens posem a treballar i que oblidem per sempre el debat sobiranista hi ha una solució fàcil: permetre’ns votar. Sí, ja sé que no passarà. Però és un dir.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- A l’alçada dels turmells 08.10.2016.
- Cadena de confiança fins a la llibertat plena 02.10.2016.
- Això sí que és una crisi de convivència 01.10.2016.
- Amb la pistola damunt la taula 25.09.2016.
- A tota màquina! 24.09.2016.