Política Última actualització Diumenge, 18 de desembre de 2016 05:00 h

Com enfonsar TV3 per la via ràpida

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Aquesta setmana, amb la vergonya de qui sap que prendrà mal, la televisió pública catalana avisava amb només 48 hores d’antelació l’emissió dimecres a la nit d’una entrevista amb la cap de l’oposició, la diputada despistada Inés Arrimadas. L’audiència del 7,5% de “share” en “prime time” deu ser una de les pitjors de la història de la cadena a les deu de la nit, amb l’entrevista al president Puigdemont del gener multiplicant gairebé per quatre les seves xifres. Així que, ves per on, a Ciudadanos, un partit que no s’està de dir que tancaria bona part de la CCMA, ha descobert la manera més directa per ensorrar els seus índexs d’audiència. Encara que, amb la diputada Sonia Sierra (la del “perrea”) l’efecte encara podria ser més ràpid. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

EXPRESSIÓ. L’Audiència Nacional espanyola, amb la seva habitual habilitat en els “tempos”, ha obert aquesta setmana el front de persecució contra militants de la CUP (els prèviament identificats d’ofici pels mossos) acusats d’haver cremat retrats de Felip VI durant la Diada. L’acció, segurament, sembla pròpia d’una psicologia resistencialista que no s’hi adiu a l’estadi on som: el d’una majoria social netament partidària d’una República Catalana. Dit això, és evident que, molt més important que l’estètica, són els valors bàsics i el de la llibertat d’expressió n’és un dels més fonamentals. La degradació dels principis més bàsics de la democràcia espanyola no hi ha setmana que no rebi un cop de maça en aquest temps de sedició catalana. I esclatada la repressió no hi ha res tan exemplificador com rebentar-la a base de reiterar, arreu del país, començant pel faristol del Parlament, la mateixa llibertat d’expressió.

FRANQUISME. Entre els analistes és lloc comú assenyalar la sort que, a Catalunya i Espanya, l’extrema dreta anti-europeista no tingui representació a les institucions. Hauríem de recordar, però, que al nostre país Plataforma per Catalunya va estar a pocs milers de vots d’entrar al Parlament en 2012 i no ho va fer només per l’exigència d’un 3% dels vots a alguna demarcació. Però, sobretot, cal tenir ben present que, en realitat, l’extrema dreta ja s’hi sent representada a Catalunya i Espanya, principalment, entre els rengles del Partido Popular: aquesta setmana hem vist com un alt càrrec i tres regidors del PP d’Extremadura eren premiats per la Fundació Francisco Franco per honorar la memòria del “Caudillo”. I, a casa nostra, com qui no vol la cosa, la secció d’Alella del PP felicitava el Nadal amb un pollastre franquista ben gros. I cada dia aquest vincle, afermat per la catalanofòbia, és més sòlid.

LIQUIDAT. La setmana començava forta amb la premsa dependentista pitjant gas a fons. “La Vanguardia”, per via del gran mag de l’estadística Carles Castro, publicava un article inaudit, que la versió digital del diari va mantenir durant hores com la primera notícia (repeteixo, notícia, del diari). El senyor comte es va llevar i va dir a les seves hosts: faci’s la meva voluntat. I dit i fet. Titular: “Catalunya asimila ya un pacto con Madrid y deja atrás el trienio rupturista”. Com traslladar un desig intens no pas a l’editorial del seu diari o a l’espai d’opinió d’un dels seus fidels vassalls. No, no, directament a l’espai dedicat a la informació. Catalunya vol pacte i no ruptura. No és l’opinió del comte, són fets, és el que està passant. Ni els més vells del lloc són capaços de recordar una actitud més barroera per part d’un mitjà que en el passat havia estat prestigiós.

MASSATGE. L’altra gran capçalera dependentista del país, la del grup Planeta, no va voler quedar-se al marge. Si els uns tracten de desanimar i confondre, els altres treballen la divisió. Convençuts que la majoria parlamentària independentista se sosté feblement (cosa que caldrà veure quan tornem a votar), el diari d’Enric Hernández tot ho aposta a erosionar per l’esquerra fent de portaveu dels Comuns amb portades tan grandiloqüents com ara “El transport públic de BCN no pujarà en 2017”. Davant tanta eufòria, dues consideracions: perquè sí es pot pactar amb la dreta catalana no baixar els preus del metro i en canvi no es pot per a augmentar la despesa social de la Generalitat; i com és que vivint a Sabadell (alcalde d’ERC) i treballant a Sant Cugat (alcaldessa del PDECAT) utilitzaré el mateix títol de transport congelat que el diari de Planeta només atribueix en portada a l’alcaldessa de Barcelona?

MOSSOS. Talment com els quinze dies que manquen perquè els QWERTY compleixin amb el seu compromís d’un referèndum pactat en 2016, passa molt desapercebuda una altra notícia molt rellevant per al dies de fúria que vénen. El Tribunal Constitucional, braç perfectament greixat del poder executiu al servei del Partido Popular, ha avalat amb traca i mocador la “Ley de Seguridad Nacional” que faculta el president del govern espanyol a mobilitzar en casos excepcionals els mossos d’esquadra. No cal ni dir que el cas que ens ocuparà d’aquí ben pocs mesos, ho serà. Al si de la policia de Catalunya es diputarà una de les batalles clau per blindar per la via de fet el canvi de legalitat en el moment decisiu. Per això és tan important una doble realitat de difícil conjunció: assegurar un comandament fidel a les institucions catalanes i no posar-lo a la picota a les primeres de canvi.

RADIALS. Dilluns, el govern espanyol difonia allò que era un secret a veus de feia molts mesos, que pensa traspassar els 5.500 MEUR de deute de les empreses concessionàries de les catastròfiques autopistes radials de Madrid a l’erari públic. Novament, socialitzen les pèrdues. És a dir, que mentre la bossa de reserva de les pensions es buida gairebé completament i el deute de l’estat supera àmpliament el 100% del PIB, el Regne d’Espanya n’assumeix un nou negoci fallit de la Llotja del Bernabeu. Com sempre, amb Catalunya implicada (com amb el Castor o el túnel del Pertús). És a dir, que, pagant com paguem un 25% dels impostos que es recapten al Regne, ja sabem quina és la factura que ens suposarà la festa. Francament, no sé perquè es preocupen tant per les injúries al Borbó: crec que el més pràctic seria fer cap de l’Estat directament Florentino Pérez.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

 
 
 

---

Notícies relacionades