Dijous, 9 de juny de 2011 05:00 h

El Vietnam de l'autodeterminació a l'#acampadaBCN

L'acampada a plaça Catalunya passa per les seves hores més baixes després de l'empenta inicial. La multitudinària manifestació del 15 de maig i la posterior ocupació cívica de la plaça va anar perdent protagonisme a mans de col·lectius clàssics de l'extrema esquerra o l'anarquisme extraparlamentari que se'n van acabar apoderant fent-li perdre aquella frescor inicial i la novetat. També van començar a aparèixer elements amb vinculacions a formacions que camuflen el seu espanyolisme vestint-lo de baixa intensitat com UPyD o Ciutadans. I gent estranya i desemparada que va anar a parar al centre de Barcelona per l'efecte crida de l'acampada per la seva forta projecció mediàtica.

Una prova de les anormalitats que han planat sobre l'acampada del centre de Barcelona ha estat la dificultat amb que la llengua catalana s'hi ha pogut desenvolupar en les assemblees o comissions sovint amb l'argument tan clàssic i arnat d'alguns que demanaven l'espanyol 'para que nos entendamos todos'.

Després de les dificultats de la llengua pròpia de Catalunya per normalitzar-se, va seguir-hi el viacrucis per introduir-hi el reconeixement del dret a l'autodeterminació dels pobles, inclosa des de 1951 en la carta de Nacions Unides. Però tot i que la mateixa assemblea de la Puerta del Sol de Madrid ja va aprovar resolucions amb el dret de l'autodeterminació de fons. Amb el Sàhara, per exemple. 

Els impediments, les trampes i successives repeticions de les votacions o d'altres tripijocs d'una minoria anticatalanista ben organitzada estan relatats amb pèls i senyals en aquesta crònica que recull Racó Català.

Veurem si les contradiccions persisteixen i cap on evoluciona un moviment en què els mateixos artífexs reconeixen infiltracions d'elements indesitjables i partidistes que han acabat per afeblir el moviment.