Necessitem activar-nos i només ens queden poc més de setanta dies, amb les vacances a l’endemig. Cal que l’1,9 milions de catalans que van acudir a les urnes del 9-N per votar Sí-Sí tornen a fer-ho gairebé un any més tard. Si és així tindrem la victòria molt a prop. Fins i tot, amb un augment de la participació proper als cinc punts respecte a les eleccions de novembre de 2012 (al voltant d’un 72%), el 50% dels vots vàlids emesos se situarà encara per sota dels dos milions de vots. És el nostre repte, però cal que ens buidem com mai. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  I al final, la clarificació. Fos o no la millor fórmula electoral (això, de fet, mai no ho sabrem) el cert és que l’única sortida a l’atzucac on érem ha estat l’acord generós per una llista transversal impulsada des de les grans entitats del sobiranisme i acordada amb Convergència  i Esquerra. Amb la CUP, a banda, ocupant un espai creixent de coherència. D’aquí al dilluns s’aniran desgranant, a poc a poc, els seus components. En tot cas, amb el 27-S a la volta de la cantonada, cal deixar quan abans de parlar de llistes i candidats i centrar-nos en el missatge (i en la Meridiana): per dignitat, cal un nou país que només podrem construir amb la independència. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Segons informa l'ACN, Puigdemont en el seu discurs com a responsable de l'entitat, ha apel·lat a la unitat i al consens, ha defensat que els ajuntaments són el "pal de paller" de la independència i ha remarcat que el municipalisme independentista té un "paper decisiu" en el procés. Ha deixat pel final, però, un missatge dirigit directament a Barcelona i a la seva alcaldessa, Ada Colau. Així, el nou president de l'AMI ha convidat la capital catalana a "sumar-se" a l'entitat, en un moment en què "necessitem més que mai sentir l'escalf, la proximitat i el suport de Barcelona".

Podemos s'embolica ara amb un República i una Constitució Catalana sota la tutela de la monarquia espanyola de la família francesa dels Borbó. Aquesta és la proposta que teòricament estaria negociant amb els socis d'ICV-EUiA, Procés Constituent i... Barcelona en Comú. El partit d'Ada Colau que declarava que no sobrepassaria l'àmbit municipalista, surt al rescat de Pablo Iglesias a Catalunya.
 

El líder del PSOE i candidat a les eleccions al Congrés espanyol, Pedro Sánchez, ha pronunciat una sentència similar a la que va proferir ahir Mariano Rajoy: “el PSOE no acceptarà la independència de Catalunya sota cap concepte”.

Per Junqueras, l’aliança amb CDC és una qüestió temporal que segurament no s’allargarà més d’un any. De fet, no es tracta d’una aliança tradicional, sinó d’una opció que té un objectiu molt concret: fer la independència i convocar eleccions constituents.

Nervis a la caverna per la candidatura del Sí. “Independentistas y extrema izquierda urden un plan para derrocar al rey”. Aquest és el missatge principal de la portada de l’ABC, que prova d’intoxicar amb una fotografia que ocupa tota la plana del rei formant. L'Estat espanyol es comença a quedar sense arguments i torna a recórrer als arguments de la por i la mentida, i a les comparacions clàssiques amb el terrorisme d'ETA, encara que facin el ridícul. 

L’alcaldessa de Barcelona s’ha apuntat a l’argumentari de l’unionisme i el populisme de Podemos, i ha declarat en una entrevista que va concedir ahir a BTV “no em convenç una llista feta per salvar un partit amb una forta crisi de legitimitat com CiU". La voluntat d’enganyar i confondre és patent perquè CiU ja no existeix.

En una entrevista als Matins de Catalunya Ràdio, Francesc Homs s’ha mostrat molt il·lusionat pel projecte de la llista unitària que hauria de dur-nos a la independència en un màxim de 18 mesos. El conseller de la vicepresidència ha dit que li faria “molta il·lusió” ser a la llista, però que no li toca ser-hi.

Reproduïm la notícia publicada el novembre de 2013 en homenatge al president Rajoy.-Els mandataris espanyols no han estat capaços d’aprendre cap lliçó, la lectura dels arguments del discurs de Cánovas del Castillo negant la possibilitat de la independència de Cuba fa palès l’immobilisme i la miopia intel·lectual de la casta política espanyola. Sorprèn que amb un segle a les espatlles l’anàlisi de les demandes de llibertat d’un territori i els arguments per negar-la  siguin, salvant la distància històrica, idèntics. Cánovas situa les causes de la demanda en l’adoctrinament, i en les ambicions inqualificables d’una comunitat que gaudeix dels mateixos privilegis que la resta de territoris, menysprea els negres “salvatges” i els intel·lectuals que la reclamen i assegura que la comunitat internacional els donarà l’esquena perquè la unitat d’Espanya és inqüestionable. Setze mesos després del seu discurs Cuba era lliure.