Per la RAE, el ‘castellano’ és abans una gallina que una llengua
Coneixen la gallina negra, la ‘castellana’? Aquesta raça de Gallus gallus, és una de les més antigues que es coneixen a Europa. Es diu que fins i tot Cristóbal Colón -ja saben, aquell que als llibres d’història franquistes definien com a “gran español de origen incierto” (era español, pero no se’n sabia l’origen, però segur que era español)- viatjava amb aquestes gallines, que eren les ninetes dels ulls d’Isabel la Catòlica. La fama que van assolir en aquella època va fer que l’animal s’exportés a moltes granges europees, i avui són l’origen de moltes races del vell continent. La virtut principal d’aquestes gallines, és que, a banda de ser españolas, són unes grans ponedores. Una dada que no ha passat per alt als acadèmics de la RAE.
Al directe!cat hem fet un petit i simple experiment: hem anat a veure què deia la Real Academia de la Lengua, sobre la seva pròpia llengua, el castellà. I ens hem trobat que la consideració lingüística apareixia a la quarta accepció. I què hi havia per davant? En primer lloc, obvi, la que defineix castellà, com a “natural de Castilla”. En segona posició, tenim l’altre adjectiu, el que defineix el castellà com a “perteneciente o relativo a esta región de España”. La propera, pensaran, és la lingüística. Doncs no! La tercera accepció diu: “dicho de una gallina: De cierta variedad negra muy ponedora”. La fertilitat –aquella concepció viril de les coses- ha fet que una gallina relegui a la quarta accepció la “lengua española, especialmente cuando se quiere introducir una distinción respecto a otras lenguas habladas también como propias en España”.
Deu ser per això de la virilitat, que la pobra gallina que és capaç de relegar la llengua de tot un imperi, a la quarta accepció del seu il·lustre diccionari, que no ha esdevingut el símbol del país, com a França, i hi ha col·locat un toro exportat de la tradició minoica. Avui, la ‘castellana’, es troba en l’oblit d’un programa de conservació per evitar-ne l’extinció. El diccionari, la RAE, segueix amb el seu embolic de conceptes del que en parlarem un altre dia. A la cinquena accepció hi trobem el “dialecto románico nacido en Castilla la Vieja, del que tuvo su origen la lengua española”, i a la sisena “variedad de la lengua española hablada modernamente en Castilla la Vieja.”. La confusió i les ganes de confondre amb les denominacions ‘castellano’ i ‘español’, és màxima.