Dimecres, 11 de febrer de 2009 05:00 h

Les mentides madrilenyes

En plena recta final pel nou model de finançament -malgrat Zapatero hagi decidit guardar-se les espatlles i mantenir la negociació en coma fins passades les eleccions gallegues i basques- tothom intenta escombrar cap a casa, i des dels diversos territoris de l'Estat s'intenta dir-la més grossa per tal d'arreplegar una part més important del pastís.

Darrerament l'ha dit grossa una entitat a priori respectable com la Cambra de Comerç i Industria de la Comunitat de Madrid. A través d'un pamflet de sis pàgines [PDF] la Cambra denuncia que 'los Presupuestos del Estado discriminan a la economía madrileña', i fan servir dades del repartiment dels últims comptes de Solbes per assegurar que els pressupostos de l'Estat són 'un castigo de Zapatero a los madrileños' a canvi d'afavorir territoris governats per socialistes, com Galícia o Catalunya.

Tant li fa que aquest reequilibri de la inversió sigui per intentar corregir, ni que sigui lleument, els brutals desequilibris que causa l'espoli fiscal al Principat i a d'altres zones de l'Estat. L'opuscle de la Cambra 'oblida' les balances fiscals i la solidaritat interterritorial, a les que no es refereix en cap moment. I en el cas de Madrid, precisament les balances fiscals són la clau de tot.

Ho hem repetit mil vegades i tornarem a fer-ho: Madrid es plany de ser una de les comunitats autònomes que més aporta a la solidaritat territorial, però això és rotundament fals si es calculen les balances fiscals amb el mètode correcte. Si es calculen les balances amb el 'mètode del benefici' -el preferit dels madrilenys- que reparteix l'aportació de l'Estat entre comunitats, Madrid apareix com a solidària, però aquest mètode comptabilitza i reparteix a tots els territoris una pila de despeses fetes únicament a Madrid. En aquest sentit són particularment clars els exemples que aportava l'economista i actual candidat de CiU a les eleccions europees Ramon Tremosa en dos articles a l'AVUI, quan recordava que 'els 22.000 milions de pessetes que va costar l'any 1998 el Teatro Real de Madrid [...] es reparteixen entre totes les comunitats autònomes segons el criteri del benefici (a Catalunya, però, les inversions del Liceu s'imputen únicament a Catalunya)'. De la mateixa manera, segons les balances fiscals calculades pel mètode del benefici ens pertoca a tots els ciutadans de l'Estat mantenir Biblioteques Nacionals, Ballets Nacionals i tots els museus, institucions i salaris dels funcionaris que treballen exclusivament i majoritàriament a la capital.

També ho explicava Xavier Sala-i-Martín en un article de l'any 2004: 'El problema és que Madrid és la capital d'Espanya. Entre d'altres coses, això vol dir que una part important de les despeses d'administració de l'Estat (com salaris de ministres i funcionaris, despeses d'electricitat, aigua, gas, obres als ministeris,...) es realitzen allí. És veritat que tots els ciutadans han de contribuir a pagar aquestes despeses, però també és cert que aquestes beneficien quasi exclusivament a les empreses i ciutadans de la capital. Al cap i a la fi, els funcionaris i ministres gasten els seus salaris a restaurants de Madrid, van al cinema i al teatre a Madrid i compren roba, electrodomèstics i menjar a botigues de Madrid'. Per aquest motiu, la segona manera de calcular el dèficit fiscal, anomenada 'de flux monetari', comptabilitza tota aquesta despesa feta a Madrid en concepte de capitalitat, i inverteix radicalment les aportacions de Madrid a l'Estat, situant la capital espanyola a una posició mitjana de la taula, molt allunyada de les increïbles xifres de l'espoli fiscal que any rere any pateix Catalunya i que, amb timidesa, els pressupostos de l'Estat pretenen corregir.