Cantar l'himne
Diada nacional de Catalunya: 'Els Segadors' sonant a tot drap arreu, amb solemnitat, acompanyat amb orquestra i cor o bé en algun dels molts popurris tecno-trance postmoderns que s'han inventat els avorrits. Dues cantades ens van semblar particularment significatives.La primera a l'esplanada de la font del Parc de la Ciutadella. Montilla a primera fila aconsegueix aprovar 'Els segadors', tot i que no amb l'exhibició de tècnica vocal d'Ernest Benach, president del Parlament, al seu costat.
Malgrat el bon inici, l'acte es clou amb 'El cant de la senyera', i aquí al d'Iznàjar l'atrapen a peu canviat. Només aconsegueix entonar el 'Per damunt dels nostres cants...'. Benach sap la tornada, però no la lletra petita. O si se la sap sencera calla, suposem per no evidenciar encara més el ridícul de la primera autoritat catalana.
De la primera graderia només Mas aconsegueix recordar allò de 'Oh bandera catalana!, nostre cor t'és ben fidel: volaràs com au galana pel damunt del nostre anhel: per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel'. Mas i, és clar, Pasqual Maragall, ja que el cant de la senyera és obra de l'avi poeta.
La segona cantada (i mai més ben dit) de la Diada és al vespre, a la final de la Copa Catalunya que va enfrontar el FC Barcelona i el Nàstic, amb victòria de l'equip grana. La dada trista és que, com destaca Ràdio Catalunya, cap jugador dels dos equips va cantar els Segadors -i això que del primer equip del Barça hi havia Oleguer i Jorquera. Aquest mutis a la gespa de Palamós va contrastar amb l'ambient a les graderies, on el públic, aquest sí català i desacomplexat, va entonar l'himne amb una energia que valia per la dels 22 estaquirots en calça curta.