Dimecres, 1 de gener de 2014 05:00 h

"Victus", bambutis, whisky i llibertat

Jordi Fexas

Motel Sofia, Kampala, Uganda, agost de 1999. Dos antropòlegs catalans, asseguts en una terrassa amb vistes a l’aeroport d'Entebbe, conversen, elucubren, fabulen i desvarien sobre la vida, el futur, el passat, les passions,  les misèries i el “hamster”. El whisky del motel és de qualitat africana però el preu és japonès i cal treure rendiment a la inversió.
 
L’esclat de la guerra a la veïna República Democràtica del Congo els ha obligat a abandonar el campament de pigmeus bambuti on feien el seu treball de camp. A punta de Kalasnikov han estat detinguts pels grups revoltats a la zona selvàtica de l’Ituri i obligats a abandonar el país. Un cop estalvis i sense vols per poder tornar a casa invertiran bona part del capital que els queda en honorar la pàtria escocesa davant del Llac Victòria.
 
Un d'ells amb els anys s'acabarà convertint en la gran revelació de les lletres catalanes del segle XXI, l'altre en un autònom més que acabarà engruixint les llistes de l'Inem. La malta torrada, el xoc viscut i la rutina de la incertesa del retorn comencen a fer els seus efectes. Els monstres del Congo ara son pallassos, la Pandora té la pell freda però ells dos n'han sortit Invictus de tot plegat. Les converses cada dia son més denses i el whisky cada cop més clar, tot deriva o va a la deriva i s'estavella en les roques de l'èpica. Ja sigui la vida, la història, els pobles o les persones.
 
L'èpica ens ofega Albert, insisteix el que paga el whisky o qui us escriu, en tenim tanta que hem decidit no tenir-ne. Hem de tenir el nostre Braveheart i algú l'haurà d'escriure abans, i aquest has de ser tu. L'Albert glopeja i ensuma l'orina de les Highlands, amb mirada èbria però sòbria, clavada en l'horitzó del llac Victòria, potser es va prometre que això seria així.
 
D'Al-mansur a Berwik, d'Espartero a Franco,dels remences als agermanats i els segadors o dels carlins als anarquistes, els darrers mil anys en aquest racó de món, la Sra Èpica no ha descansat ni un instant. Varem arribar al segle XX amb tots els trets de nació encara intactes, que diria el mestre Pierre Vilar, però amb un empatx d'èpica, amb fibromiàlgia d'història. Amb massa mites per identificar-se amb cap. Amb uns ocupants que practiquen l'amnèsia activa i un noucentisme que ho aprofita per “redecorar”, potser només volia endreçar, el passat. Una història de desastre i de desastres que paradoxalment la faran quasi invisible a ulls de molts.
 
Però si res caracteritza a “Madame Histoire” i a “Mademoiselle Épique” és que son tossudes, i com deia Pujols, el pensament català rebrota malgrat els seus il·lusos enterradors. Serrallonga sempre torna. Perquè més enllà de les disquisicions històriques sobre com escrivim la nostra història, com gestionem la nostra èpica o quins mites entronitzem, si res queda clar i diàfan quan llegeixes i observes el camí transitat d'aquest nostre poble turmentat,  és que de mite només en tenim un, recurrent, constant i que tot ho abraça: la llibertat.
 
Feliç 2014  i que la Història ens agafi confessats, si volem ens somrigui!