Dilluns, 6 d'octubre de 2014 05:00 h

La “Sayago connection”: autoodi i frustració

Joaquim Sangrà, investigador genealogista 

Què tenen en comú el fundador de les JONS, Ramiro Ledesma, amb Amando de Miguel, Antonio Robles i Arcadi Espada? Podria ser un profund complex d’inferioritat en l’origen?

Una comarca

El Sayago és una comarca de la província espanyola de Zamora d’una extensió similar al Pallars Sobirà, i on hi viuen unes 9.000 persones.  L’aïllament geogràfic secular ha marcat profundament l’economia, la sociologia i, fins i tot la llengua de la seva gent. Terra de repoblació lleonesa, l’aïllament va fer que conservés el seu parlar asturlleonès fins ben entrada l’edat moderna i que encara avui la parla del Sayago conservi girs de la llengua original.

Aquest aïllament físic que es va prolongar fins ben entrat el segle XX, també ha fet que el Sayago hagi restat històricament al marge del progrés social i econòmic que es donava en altres terres. Això, que a ulls de lingüistes o etnòlegs podria ser una benedicció, ha fet que el Sayago fos considerat d’antic com una terra ferrenya, de gent inculta que –pobrets- no sabien ni parlar bé el castellà.

Amb els anys, la paraula “sayagués” va arribar a ser sinònim de persona inculta, malparlada, feréstega, fins el punt de que, sovint, la gent amagava la seva procedència per no ser marcat socialment. Encara avui en dia el diccionari de la RAE, en el to habitual de respecte per la diversitat intrínsec en la cultura castellana, manté per a la paraula “sayagués” les següents accepcions literals: “3. adj. desus. Se decía de las personas toscas y groseras” i  “4. m. Habla arrusticada que se finge dialecto leonés de la comarca de Sayago, utilizada por personajes villanescos en el teatro español de los siglos XV al XVII”.

Del Sayago a la indissoluble unitat d’Espanya

Vist això, què ens ha de cridar l’atenció del Sayago a part de que ens pugui recordar la “Comarca” de Tolkien? Doncs podem fer un cop d’ull en la seva llista de fills més o menys il·lustres, podríem començar per Viriato (a qui atribueixen un origen sayagués) però potser seria anar una mica massa lluny. Millor començarem una mica més cap aquí: amb Ramiro Ledesma, natural d’Alfaraz de Sayago, fundador de les JONS i del nacionalsindicalisme a Espanya, podríem continuar amb Emilio Tejedor Fuentes (Fresno de Sayago, 1942), capità de l’exèrcit espanyol mort per ETA a Madrid el 1992;  seguim per Julio Borrego Nieto (Moralina, 1951), filòleg i membre de la RAE que, curiosament, tracta la llengua lleonesa de “dialecte”; però llavors ens trobem amb un grup ben curiós: Amando de Miguel (Pereruela, 1937), sociòleg; Antonio Robles (Fermoselle, 1954), filòsof, polític i professor d’institut; Francisco Probanza Rodriga (Peñausende, 1948), exdirigent d’UA al País aBasc, exmembre del Foro Ermua i condecorat amb la “Real Orden del Reconocimiento Mayúsculo a las víctimas del terrorismo”; però encara falta la cirereta del grup... Arcadi Espada, nascut a Barcelona, però descendent de sayagueses de Formariz, periodista i membre de “Basta ya”, entre d’altres coses.

Vista la llista, és casual l’origen del fundador de les JONS? És casual l’origen d’un filòleg que nega naturalesa de llengua al lleonès i que després arriba a ocupar un seient a la RAE? És casual l’origen geogràfic i generacional d’un conjunt de pretesos intel·lectuals units ideològicament per l’odi visceral als fets nacionals català i basc? Com ha afectat en els altres el fet que hi hagi dues víctimes del terrorisme d’origen sayagués?

Massa casualitats

Potser és un cúmul de casualitats, però tot sembla indicar l'existència d'un lligam entre aquestes persones, el seu origen geogràfic i cultural, la seva activitat intel·lectual i política i el fet evident de que aquesta coincidència d’orígens no deu ser desconeguda entre ells, evidentment.Sense entrar en absurds determinismes, és fàcil establir un lligam entre les condicions socials i l’evolució intel·lectual de determinades persones, segurament afavorit per factors afegits que no venen a tomb. No és forassenyat pensar que el fil que relliga el pensament i l’acció d’aquests personatges és l’autoodi, l’autoodi cap a una identitat que consideren un llast, que provoca la lluita constant per obtenir una identitat “homologable” fora dels límits de la seva comarca. L’autoodi no neix perquè sí i tampoc neix en tothom, evidentment, cada persona és un món, però existeix.

La síndrome Cristiano Ronaldo

L’autoodi neix d’un cert sentiment de vergonya lligat a l’origen, i es manifesta en persones que, curiosament tenen un cert complex de superioritat, han de “ser més” que la resta dels convilatans, ells no es quedaran “tancats” al poble, estan cridats a conquerir el món. És similar a la síndrome “Cristiano Ronaldo”: d’origen molt humil, discriminat a Madeira per gitano, discriminat a Lisboa per madeirense, desenvolupa un esperit competitiu i de superioritat digne d’elogi i al final acaba denunciant que li tenen mania perquè és “el més guapo, el més ric i el millor futbolista” (sic), actitud xulesca que amaga un profund complex d’inferioritat en l’origen.

Autoodi actiu

Aquestes persones, ben legítimament, busquen el camí de la seva realització fora de la seva terra, que no els ofereix possibilitats. Un cop fora del seu àmbit geogràfic la persona pot optar per amagar els seus orígens i ignorar-los per tal de no ser menystingut socialment (com solien fer comerciants i estudiants a Zamora antigament) o, com fan molts, girar-s’hi en contra: l’autoodi actiu.

La primera fase és el covament de l’autoodi contra el teu propi origen, es pot començar dient “paletos” a tots aquells  que segueixen parlant com els teus avis o els teus pares o potser a ells mateixos, ridiculitzar els que pretenen mantenir la llengua i costums del Sayago, parlar de la “tribu”, de ments tancades, d’ignorància,... o arribar, com en el cas del membre de la RAE, a negar –contra tota convenció filològica moderna- que el lleonès sigui una llengua a part del castellà.

Ser més espanyol que ningú

La segona fase, un cop repudiada la tribu, és tornar-se més espanyol que ningú (no fos dit) i abraçar el projecte del nacionalisme espanyol més rampant com l‘única cosa digna de ser defensada i promoguda en aquest món, disposats a lluitar contra tothom que els negui la seva supremacia moral i cultural. Ja diuen que no hi ha pitjor fe que la del convers.

A partir d’aquí, ells, deslliurats del lligam de la tribu repudiada, cultivats en les millors universitats de Castella i acceptats en els cercles intel·lectuals de la capital espanyola com a “españoles  de bien”, creuen, com fa 500 anys, que són els amos del món, que tot està per sota d’ells.

Però un dia topen amb gent –catalans o bascos, per exemple- que no accepten aquesta pretesa superioritat moral i molt menys la cultural i aquí arriba el seu xoc mental: Si als teus avis els deien malparlats i tu t’has esforçat per a que a les Universitats de Madrid o Salamanca t’acabin acceptant com “un dels seus”, si has estat acceptat com a filòleg destacat, periodista de pro, tertulià d’èxit en grans mitjans de comunicació, si t’han fet fill predilecte aquells quatre malparlats del teu poble,.... no pots acceptar de grat que quan arribes a Catalunya o al País Basc vegis que tot allò que creies el súmmum del pensament i del refinament humà, aquí no és valorat com tu voldries; que tot allò que tu consideraves veritats immutables que t’havien permès sortir de la “tribu” i arribar a altes quotes d’intel·lectualitat, aquí és àmpliament qüestionat o combatut. La reacció a un xoc d’aquestes característiques és, com es pot comprovar, virulenta: la conversió a l’anticatalanisme (o antibasquisme) visceral.

La reacció del virrei

En podríem dir la “reacció del Virrei”, aquell personatge que pensa que ha d’adoctrinar els salvatges i pretén imposar la seva llei, una llei que només respon a una lògica externa, la del rei llunyà i no només això, sinó que creu que la seva és una missió quasi divina inqüestionable als ulls dels mortals. Així trobem filòlegs que obliden les més fonamentals normes científiques de la filologia, filòsofs que s’obliden de l’ètica, prescindint de la legitimitat moral de la majoria democràtica i dels drets fonamentals de les persones i de les comunitats humanes; periodistes que s’obliden d’explicar la veritat per esdevenir mers altaveus opinadors al servei del nacionalisme espanyol; en fi, persones àmpliament formades, amb un bagatge cultural sovint important que són capaces de renunciar a tot el seu coneixement, a tota la seva dimensió moral, per justificar els principis d’un nacionalisme excloent, supremacista i imperialista. Tot per autoodi, per autoodi als orígens i per frustració personal.