Dilluns, 7 de juliol de 2008 05:00 h

Sánchez-Camacho, la supervivent

L'ajustadíssima victòria d'Alícia Sánchez-Camacho al congrés del PPC, que va tancar-se amb un inesperat tsunami de vots cap a la candidata alternativa, Montserrat Nebrera, fa més palesa que mai la crisi que, des de fa anys, viu en silenci -com les morenes- el partit popular català.

El Congrés s'ha tancat com un veritable polvorí, on la meitat dels compromissaris han castigat la línia oficialista, "cordialment" imposada per Madrid, i que va comptar amb la genuflexió incondicional d'Alberto Fernández i del fins ara líder del PP català, Daniel Sirera.

El prop del 45% dels vots cap a Nebrera donen una capacitat de maniobra brutal a la número 2 de Piqué, que capitalitza aquells qui creuen en un Partit Popular català dirigit des de Catalunya amb una certa autonomia i contrari a les onades anticatalanes cada cop que  l'Aznar, Acebes o Zaplana de torn obre la veda.

Precisament la nova presidenta, Alícia Sánchez-Camacho, representa aquest PP català bipolar, genuflex i acovardit. La seva trajectòria ha estat meteòrica: escaladora nata, Camacho era del sector catalanista quan era diputada al Parlament, en el PPC llavors moderat de Josep Piqué; va passar-se a la línia dura l'anterior legislatura, on va guanyar-se a pes el sobrenom de 'bulldog' per la seva agressivitat en la retòrica espanyolista. Aquest gir a Espanya li ha suposat importants beneficis, fins al punt que, tot i no obtenir representació en la candidatura que encapçalava a terres gironines, se la considera un dels pilars del nou PP -de centre i de dretes, tot alhora- de Mariano Rajoy, que va encarregar-li l'elaboració de la ponència del passat congrés dels conservadors a València.

Precisament l'últim "èxit" de Camacho -els comicis d'aquest dissabte només poden ser considerats de fracàs- va ser, liquidar Maria San Gil, l'altra redactora de la ponència. Vista la trajectòria, sembla que tenim Alícia Sánchez-Camacho  per anys. Ens trobem davant una veritable supervivent.