José Morcilla: 'Això són tres del Tripartit i es salva el del mig'

Les grans gestes demanen herois grans. Els temps desesperats reclamen homes desesperats. Els reptes desmesurats els afronten personatges d’ambició desmesurada. Però desprès de tota època convulsa i grandiloqüent arriba la ressaca, i la ressaca demana... José Morcilla, un president amb el físic d’un hòbbit, el gris carisma de Kafka i la mirada reptiliana de Clint Eastwood. Els seus nervis d’acer han estat els encarregats de capitanejar les desferres del Tripartit durant 4 anys, però el seu repte més gran just acaba de començar: que l’electorat oblidi la seva condició de capità. Encara que fou escollit pel seu tarannà silenciós, avui Hospital de Campanya aconseguirà que José Morcilla sigui un home de menys fets i més paraules.

Bon dia, senyor Morcilla. Voldria comentar-li que... senyor Morcilla? On s’ha ficat?
Aquí. Detràs teu.

Ah! Quin ensurt! No l’havia vist.
Passa molt a menudo.

Bé, doncs abans de començar, deixi’m notificar-li que l’espot electoral del PSC fa angúnia. Molta angúnia. Quan vostè es treu les ulleres i mira fixament a càmera sembla l’assassí en sèrie.
Ho semblo?

Bé... sí... una mica, no?
NOMÉS ho semblo?

No se m’apropi, que em fa por. No se m’apropi...
...

Sisplau...
...

Les ulleres no! NO ES TREGUI LES ULLERES!!! Si no se les treu no me’n riuré del seu accent!
De acuerdu.

Molt millor. Comencem l’entrevista. Vostè va assumir la tasca de substituir a Pasqual Maragall. Què en pensa del seu predecessor?
Era un home fort i admirable, però també era un elefant polític. Causava massa soroll per assolir els seus objectius.

Precisament a vostè el van escollir per la seva moderació, a pesar que la seva procedència natal podia haver dificultat la seva elecció.
Disculpi, però a mi em van escollir precisament pel puestu on vaig nàixer.

Vol dir? És remarcable que vostè hagi estat el primer President que no ha nascut a Catalunya, però alguns pensaven que pel fet de ser oriünd d’Iznájar alguns elec...
Iznájar?
Vostè també s’ho ha cregut?

Com?
Jo no he nascut a Iznájar. Jo he nascut a Ishibashi, Japó.

Això no té cap mena de sentit.
Els té todus, els sentits. En primer puestu, visió de futuru: d’aquí uns anys a Catalunya serà més important la immigració asiàtica que l’andalusa. En segon puestu, una missió secreta: el PSC necessitava algú sigil·lós com la boira, ràpid com el llamp i mortal com un empatx d’allioli.

M’està dient que vostè és un ninja?
Jo NO he dit RES. Però quan es termini aquesta legislatura, jo seré l’únic dels integrants del Tripartit que conservarà la cabessa al puestu. Pobres Saura i Carod...

Miri, això que m’està dient és un autèntic despropòsit i no em cr... eh... senyor Morcilla? On ha anat, senyor Morcilla?... No faci broma...
...

Crec que... Vaja, sento el seu alè a l'esquena. Em fa sentir una mica incòmode, sap?
A mi tampoc m’agrada sentir l’alè de la mort al clatell.

Doncs torni a seure i estiguis quiet, que tenim una entrevista per fer. Artur Mas l’acusa de no fer mítings més enllà de l’àrea metropolitana.
És que a mi només m’interessa la CATALUNYA REAL®.

I quina és la Catalunya real?
La que vota al PSC. Aquella que no és ni independentista ni de dretes.

Llavors d’on treu els vots, el PP?
No ho sé. Apareixen per generació espontània. Potser ho hauria d’investigar l’Stpehen Hawking.

O el mag Lari.
O el McDonalds.

...
Vaja, la Tura s’ha tornat a olvidar de posar-me les risses enlatades. Sense elles no hi ha qui em rigui els xistes!

I d’on treuen els vots CIU o ERC?
De la Catalunya irreal que s’inventen des del govern.

Però si els que manen són vostès!
Ah, és veritat. A vegades ho olvidu.

Ha aixecat molta polèmica la seva ajuda econòmica als ni-nis. Vostè creu que al país li agrada que es premiï la peresa i la desídia?
Desde luegu. A la CATALUNYA REAL® li agrada molt la gent que ni estudia ni treballa. Pensa que Gran Hermano és líderu d’audiència.

El PSC repartí préssecs per denunciar el pinyol independentista de CIU. No creu que aquesta metàfora és hipòcrita i se li pot tornar en contra? Pensi que es pot dir que ERC fou el pinyol independentista del Tripartit.
No entiendu la broma.

És que no és cap broma.
Hahahahaha! Ara ho pillu!

Que no era cap broma!
Que no era cap bromaaa!!! HAHAHA!!!

Francament, té un sentit de l’humor d’allò més estrany. Ens pot explicar un acudit?
Això són tres del Tripartit i es salva el del mig.

No fa gràcia.
No, però és veritat. La veritat sempre guanya a la rissa.

Ja que parlem d’humor: aquesta campanya el PSC ha apostat per la via del riure. Vídeos d’orgasmes, paròdies dels Monty Python... Sembla que ja no tinguin res per proposar a Catalunya i que, per tant, s’hagin dedicat a desconcertar l’electorat amb acudits.
És que ens volíem distanciar de l’anterior lema: Fems, no paraules.

Disculpi, però és “fets”, no “fems”.
Ja, però és que això dels fems sí que ho hem complert. En canvi, els fets...

També ha esdevingut molt popular el dibuix de SuperMontilla. Insinua que vostè amaga una personalitat secreta?
Vols conèixer la meva identitat secreta?

NO! SISPLAU! TORNI A POSAR-SE LES ULLERES!!!
Encara sents com ploren els anyells, Clarice?

Bona part dels votants estan ressentits perquè Artur Mas ha estat el més votat, però en canvi encara no ha pogut ser President.
És que a vegades Mas es Menos.

Diuen que vostè és un home més de reflexió que no pas de paraules. ¿Creu que la praxis política és independent dels desitjos de la societat que es proposa dirigir o, per contra, és partidari d’una praxis instrumental al servei de la col·lectivitat?
Hm...

S’ho pot pensar, si vol. Ens importa molt la seva erudita opinió.
Hm...

...
Ya estic: la resposta és SÍ.

Però sí a què?
Només SÍ.

No li he fet una pregunta de sí o no. Pot concretar la seva postura?
Desde luegu que no. Si ho fes perdria molts votants. BUA-HA-HA-HA-HA!!!!

NOTA DE L’ENTREVISTADOR: Quan el senyor José Morcilla acabà de pronunciar la frase llençà una bomba de fum que l’embolcallà en qüestió de segons. Però el fum acabà dispersant-se i atònit vaig poder contemplar com el senyor Morcilla seguia allí, rient com un maníac i aliè als esdeveniments que es produïen al seu voltant. Llavors irromperen a l’estança Montserrat Tura i José Corbacho, que s’emportaren a l’entrevistat a cuita-corrents mentre em donaven les gràcies per no haver-lo contradit en cap dels seus deliris. “El psiquiatra ens ha dit que és molt important que li donem la raó en tot” afirmà Corbacho sol·lícitament. De fora l’estança m’arribaven els plors de la senyora Tura i un impossible pastitx d’andalús, català i japonès. Finalment els polítics marxaren i amb ells s’escampà el fum. L’entrevista amb el senyor Morcilla havia acabat d’una forma tan estranya i difícil d’explicar com l’inici del seu mandat. Vaig ordenar els papers amb pressa i abans de sortir de l’habitació vaig girar el cap per donar una última ullada. No hi havia ningú.

Joan F.