Ferran Adrià, cuina per a ludòpates
Ja el coneixeu tots! explicava a la càmera de TV3 un Carles Vilarrubí -amfitrió del sopar de la comitiva Adelson amb una selecció d’empresaris catalans- referint-se a Ferran Adrià. Vilarrubí, pletòric donava l’exclusiva de l’anècdota del sopar dels “escollits”; Ferran Adrià es mulla, fa campanya per Eurovegas a Catalunya!. Pel que diu Vilarrubí, en Ferran Adrià, reputat home de negocis de cuines diverses, va adreçar-se al “màxim” representant de la companyia de l’Eurovegas i li va dir –preneu nota emprenedors que així es fan els grans negocis- , soc aquí en representació de tots els cuiners de Catalunya –sí?- i et poso el meu dipòsit d’idees, altrament dit think tank, i el meu nou projecte de Bulli Fundation dins el macrocomplex, i faré tot el projecte de restauració -no sabem si hi va afegir l’expressió “neng” tan pròpia del Baix-. Segellem l’acord amb una encaixada?. L’home anomenat Micael Leven, li va replicar, i si anem a Madrid també? I Adrià en una gestà sense precedents, va dir no, nomes si ve a Barcelona.L’en demà la Vanguardia va córrer a explicar que els aficionats a la gastronomia de tot el món saben que la cuina catalana figura entre les mes atractives del planeta i tomba que gira. Tot rodó, tot lligat. Ara bé, hi ha qui es demana que què deu pensar que és la cuina catalana la Vanguardia? Ser soci d’un restaurant de nom Tikets i servir anxoves de Santoña perquè segurament les de l’Escala ja se sap que no valen res? Promocionar vi de la Rioja Alabesa perquè a Catalunya de vi res de res? I tenir un mapa del genoma de la gastronomia espanyola a l’aparador?. La cuina tecnoemocional sobrepassa el producte, ja se sap, i les emocions de país també.
Adrià pot ser el millor cuiner del món, però que es vulgui, i el vulguin, fer passar per ser persona generosa i que es mulla per Barcelona i Catalunya, no s’aguanta per enlloc. Qui més qui menys recorda la campanya d’Adrià a les Fuerzas Armadas o posant la cara com a icona de Turismo de España. La medalla per saber posar un ou a cada cistell i d’acostar-se a qui remena les cireres, sigui Aznar, el Rei d’Espanya o en Montilla, si hi fos, sí que se la mereixeria l’Adrià, i ben grossa i daurada.
L’ambició desmesurada i fer calés fàcils no té pàtria ni país, i sovint la fam es troba amb la gana. En el sopar a can Vilarrubí hi havia molta fam, molta gana, i un cuiner.