L’altre dia, a Toledo, mentre dos milions llargs de catalans sortien al carrer a votar pel seu futur, Pedro Sánchez, cerimoniós i en català, envoltat dels seus, enviava un missatge: “Us estimem. Volem una Catalunya a la vanguardia d’Espanya”. No era la primera vegada que el dirigent del PSOE manifestava públicament el seu amor fred i de circumstàncies envers els catalans. Fent-ho ara en la llengua del país potser es pensava, però, que tocava fibres insospitades. Llegir-ne més

Fa uns anys vaig veure en l’aparador malendreçat d’un petita botiga de coses inútils a tocar del Duomo de Nàpols, un DVD de la pel·lícula The Godfather.  Allà estava Don Vito Corleone gairebé evanescent, emergint des d’un inquietant fons negre, amb una rosa roja color sang al trau de la jaqueta del seu vestit. El rostre del padrone transmetia cansament, tristesa, com una mena de resignació asfixiant que semblava que li venia des de molt endins.

Aquella tarda d’agost mitja dotzena d’adolescents jugaven a les escales del Duomo, la catedral blanca de sal que s’aixeca al bell mig d’una tela d’aranya de carrerons i places derruïdes i brutes, enmig d’un paisatge de civilització derrotada, de fi del món on els soldats de la camorra quotidianament respiren, estimen, moren, maten, s’esbatussen sense pietat. Llegir-ne més

Vaig tenir l’ocasió d’escoltar l’altre dia Oriol Junqueras al Palau de Congressos de Catalunya.  Com d’habitud, el republicà va mostrar la cara d’un líder tranquil, molt segur de si mateix, altament impermeable a les pressions, tant a les de dins com a les de fora, al què diran o al que voldran. Tant és així, que fins i tot no va tenir problema a declarar-se un catòlic practicant, un detall si més no curiós i que els opinaries professionals van passar per alt segurament més preocupats com estaven de trobar les escletxes i de fer forat en el context d’allò que ha estat una campanya salvatge –caldria dir també que a estones sospitosa?- a favor de la hipòtesi de la llista única. Llegir-ne més

“Los catalanes son una mierda”. Així de contundent es va despatxar el 21 de juny de 1959, el director de La Vanguardia Española, Luís Martínez de Galinsoga y de la Serna, a la sortida de la parròquia de Sant Idelfons de Barcelona, visiblement sulfurat perquè el sermó s’havia oficiat en català. Encara avui podem imaginar aquell tipus baixet amb el cap com un ou maleint la raça dels catalans, el moviment nerviós del seu bigoti sindical, la seva mirada extraviada. Llegir-ne més

La invocació persistent a una idea d’unitat nacional inequívoca ha estat per a Oriol Junqueras i per a ERC com una enorme teranyina, un parany esplèndidament camuflat en l’espessa jungla de les opinions publicades que s’ha anat fent cada vegada més mortífer, a mesura sobretot que els convergents s’han anat recuperant en termes de demoscòpia electoral. La unitat, sense matisos, liderada vés per on pel principal dirigent de CiU, s’ha presentat davant dels sectors sobiranistes com la única estratègia vàlida d’aconseguir la independència de manera que qualsevol objecció o vacil·lació s’ha vist automàticament desqualificada. Llegir-ne més

Finalment, els catalans van poder veure a la seva televisió pública el documental Ciutat morta de Xapo Ortega i Xavier Artigas, una terrorífica radiografia del conegut com a Cas 4F. Pel que sembla no va ser fàcil que el documental entrés a TV3, arribar a les pantalles de televisió de la majoria dels ciutadans d’aquest país. La història esguitava la credibilitat de massa peixos grossos, dibuixava en traços massa gruixuts els contorns d’un poder aparentment lleial als principis de la democràcia però que, en realitat, i per com funciona, es deu encara als ídols sanguinaris de l’antic règim, els mateixos que ara fa una eternitat van immolar -posem per cas- el jove Puig Antich en l’altar de la venjança, per salvar la credibilitat dels seus botxins, per mantenir intacte tot l’edifici o l’escorxador. Llegir-ne més

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha estat molt encertat en titllar de “filibusterisme polític” la decisió del PP d’impugnar els pressupostos de la Generalitat del 2015. Els filibusters eren aquells tipus malcarats i sanguinaris del segle XVII que vivien del saqueig i dels que ha heretat el nom la tècnica amb la qual alguns polítics es dediquen a obstruir el normal funcionament d’un parlament per tacticisme o, si algú ho prefereix, pel simple plaer de tocar els collons a l’adversari. Llegir-ne més

El filòsof  Francisco Caja du mitja vida entestat en demostrar el caràcter racista del catalanisme i, encara, de les institucions catalanes a ulls veients més perverses que les del règim de Corea del Nord. Com els seus correligionaris de Convive​ncia C​i​vica, això és, el braç espiritual dels Ciudadanos, sosté aquesta hipòtesi amb el mateix fervor dels que creuen en la naturalesa extraterrestre d'Obama i Gorbatxov o en la immortalitat d'Elvis Presley. Llegir-ne més

Fa dos anys vaig dur als meus alumnes de periodisme a la inauguració de l’exposició La Revolta Poètica 1964-1982, la darrera que impulsava com a director del Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona el genial Vicenç Altaió, comissariada per ell mateix i per Julià Guillamon. Ens va acompanyar l’amic i poeta valencià Joan Navarro, un dels grans de la coneguda com a generació dels setanta i un dels autors, també, que més i millor ha contribuït durant els darrers anys a la difusió de la poesia catalana arreu del món amb els seus recitals i conferències i, sobretot, des de 1999, mitjançant l’edició de la revista digital sèrieAlfa. Llegir-ne més

No hi ha país que no sigui també un abisme, una perifèria ignota, la profunditat insondable habitada per tota mena de ciutadans anònims o serps marines o peixos cecs... Podríem dir que no hi ha país que no en tingui un més enllà del que ha estat estadísticament  mesurat, beneït com una tortuga o un gat borni el dia de Sant Antoni. Fa molt anys ja em van advertir que Catalunya no era exactament com un eco de TV3 capturat en una llàntia meravellosa i que si volia apamar realment la magnitud de la tragèdia calia que mirés contra la direcció del vent de les consignes amb unes bones ulleres de sol i un mocador tapant-me el nas. Llegir-ne més

Les oficines de l’atur solen tenir l’aire pesant i tens d’una comitiva de dol. Els funcionaris que hi treballen intenten com poden alegrar aquells espais dedicats a emmagatzemar les dades dels nàufrags de la crisi col·locant una irrisòria planteta aquí, una fotografia dels seus fills allà. Res, però, no esvaeix aquella sensació d’atmosfera asfixiant, de lloc on sembla que no passa el temps.

Abans que s’exigís la cita prèvia era molt pitjor perquè a les oficines, normalment mal climatitzades, solia agombolar-se una multitud de persones amb els nervis trencats, visiblement desorientades, ofeses amb uns tràmits considerats per la majoria tan carregosos, incomprensibles com innecessaris. Llegir-ne més

A la memòria de Xavier Vinader.
 
L’onze d’abril de 1993 Guillem Agulló i Salvador, militant de Maulets, moria assassinat a Montanejos, a mans d’un escamot de l’extrema dreta. Els agressors abandonaren el seu cos saludant a la romana i cantant el Cara Sol.Tenia divuit anys.

Uns anys després l’Audiència de Castelló decidia que darrere de l’assassinat no hi havia hagut cap motivació política. El fet quedava reduït, doncs, a una simple baralla juvenil i, per tant, desproveït de tota la seva càrrega ideològica en un país on la violència feixista, explícitament anticatalanista o no, ha estat invisible durant dècades per a policies, jutges, fiscals i, també, incomprensiblement per una bona part de la classe política. Llegir-ne més

Des que Aleix Vidal-Quadras va morir políticament que potser no havien sentit dir bestieses tan grans contra el nacionalisme català a un destacat dirigent del PP com és el Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. Certament era difícil superar al catedràtic atòmic Vidal-Quadras. En el seu assaig Amaràs a tu tribu (1998), per exemple, comparava amb les maneres d’un enfurismat pastor protestant el patriotisme amb el nacionalisme. El primer es caracteritzava, segons ell, per uns vincles d’afecte amb el propi país generosos, altruistes, capaç de situar-se per damunt de la diversitat cultural i de les tradicions localistes. Llegir-ne més

El 2012 l’amic Gustau Muñoz de la Universitat de València em va animar a publicar la meva tesina doctoral sobre el valencianisme dirigida pel sociòleg, investigador, cantant i activista civil, Rafael Xambó. El llibre va eixir amb un títol desafiant, Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012), per tal com  en aquell moment per cap banda s’albirava encara la fi de l’hegemonia d’una dreta valenciana reaccionària, corrupta i furibundament anticatalana. Llegir-ne més

L’Espanya oficial, la del sagrat constitucionalisme i la defensa de la legalitat pàtria, té la pell molt fina -o l’oïda- i d’aquí que no s’hagi torbat ni un segon en demanar al fiscal que li porti de la patilla a totes les entitats responsables del repartiment de xiulets el dissabte en el Camp Nou.

El cas és que el secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, ha qualificat la xiulada a l’himne d’Espanya en presència del rei d’acte d’”extrema gravetat” i per la seva banda la Comisión Antiviolencia vol que els milers de catalans i bascos –potser hi hauria també algun argentí, coreà o nepalí- que participaren, s’empassin el xiulet. Llegir-ne més

Ningú no li pot treure el mèrit a Ada Colau. Seria mesquí no reconèixer que ha tingut molt d’olfacte polític per aconseguir el suport d’una Barcelona paupèrrima i esgotada que els de CiU sembla que eren incapaços de veure des dels despatxos de Sant Jaume i que, a més, ja feia molt que havia girat l’esquena a les organitzacions tradicionals de l’esquerra. Unes organitzacions, val a dir, ideològicament moribundes, amb la marca feta trossos, i amb uns quadres professionals i unes estructures que, òbviament, ni passen de l’aire ni es conformen amb sous de 2. Llegir-ne més

No és veritat que el treball dignifiqui. Almenys, no és veritat que ho faci sempre. Fet i fet, ens rebaixem quan per pura necessitat ens veiem obligats a acceptar feines que en circumstàncies normals rebutjaríem per no exposar-nos a fer el ridícul. No hi ha res de pitjor. Sovint acceptem un encàrrec o complim una ordre perquè no hi ha més remei. Passa a les fàbriques, a les escoles, al camp i als supermercats. També a la política. Tant és així que al professional de les llistes, al diputat i regidor sense ofici ni benefici,  li toca fer la majoria de les vegades les feines més ingrates. Llegir-ne més

Ningú no hauria de dubtar a aquestes alçades del ball que la idea de presentar la candidatura de Barcelona als Jocs d’Hivern 2022, va ser una absurda i desesperada fugida cap endavant ideada per la mitja dotzena curta de talents que il·luminaven el llarg camí de l’alcalde socialista Jordi Hereu cap al desastre. La iniciativa no tan sols el va convertir fatalment en una caricatura de traç nerviós d’un enyoradíssim Pasqual Maragall si no que, a més, li va donar més maldecaps que satisfaccions i, en qualsevol cas, no li va servir per a salvar el coll. Llegir-ne més

Durant uns quants dies, al vespre, Pierre i jo vam coincidir sota el gegantí faig que s’aixeca davant de la recepció del càmping d’Huelgoat, enclavat enmig del Parc Natural Regional d’Armòrica. Allà, encongits en un banc diminut, esperàvem que els nostres fills esgotessin les seves reserves d’energia abans d’anar a dormir mentre aprofitàvem per intercanviar breument les nostres impressions sobre els llocs què havíem visitat durant la jornada. Pierre, un agricultor d’uns quaranta i pocs anys de Fougères, una ciutat a la vora de Rennes, la capital administrativa de Bretanya, solia participar-me de la seva fascinació pel paisatge costaner bretó. Llegir-ne més

Escoltar l’altra nit Montserrat Carulla recitant a la ‘Festa dels candidats’ el poema de Vicent Andrés Estellés Assumiràs la veu d’un poble, em va remoure una mà de records. Estellés no és un poeta qualsevol. No debades, el mateix Joan Fuster, un altre valencià important poc amic dels elogis gratuïts, va dir d’ell que era el més gran dels poetes en català després d’Ausiàs March. No li faltava raó i per això que no va ser l’únic que va descobrir la rellevància universal de la seva obra. Llegir-ne més