L'estaca més vella a Perpinyà
Lamentablement, quan un català convençut (eufemisme de català sobiranista o nacionalista o independentista... no ens barallarem ara pels possibles sinònims, amb matisos significatius tots ells, tot sigui dit) viatge a la Catalunya Nord té un sentiment doble i contradictori: primer de tot se sorprèn de la catalanitat que s’hi respira: senyers a tort i a dret, cartells en català que anuncien tots els pobles a les carreteres, cada dos per tres els restaurants porten el nom de ‘Restaurant Catalane’ o similars... però per altra banda se sent estranger al seu propi país quan la realitat de la llengua és tan esfereïdora: quasi ningú parla català.Es podria dir que el diferenciador català, a la Catalunya Nord, és un tret absolutament regionalista. Com qui és andalús i també espanyol. Tota una llàstima.
De totes maneres, encara hi ha gent que aguanta a pesar de totes les adversitats. Un exemple és aquest grup de cantaries que el dia se Sant Joan, a la plaça del Castellet, al centre de Perpinyà, van entonar cançons populars catalanes. També, davant la sorpresa dels allà presents, van cantar amb gran fervor i energia l’Estaca de Lluís Llach.