Dilluns, 15 de febrer de 2010 05:00 h

Catalans de l'any

Ha quedat enrere l'any 2009 i encara és temps per a balanços. La crisi, el finançament, la corrupció, la grip porcina i el Barça foren els blocs d'actualitat que més ressò van tenir en tots els àmbits al llarg d'aquests dotze mesos. Alguns, continuen aixecant polseguera i poden inclús repetir aquest any, però el que ens ha quedat com a incògnita és, qui fou el personatge més preuat i que més mèrits va saber conrear durant l'any que vam acomiadar fa gairebé dos mesos? Així llavors, hem volgut oferir un llistat amb pros i contres dels possibles candidats.

Directe.cat va oferir a les darreries de l'any una enquesta on preguntava als lectors quina seria la figura escollida en cas d'avaluar al català que durant dotze mesos vam seguir de prop. De 365 vots, gairebé la meitat (174) van donar el nom de Pep Guardiola per liderar l'històric triplet del Barça amb els títols de Champions, lliga i copa. El segon lloc, amb 100 vots, fou per Joan Carretero. Tindríem avui el mateix resultat després dels esdeveniments ocorreguts a la cúpula de Reagrupament arran la dimissió del seu líder i dotze membres més de la junta directiva que va transcendir amb la dimissió dels quatre directius díscols i conseqüent represa del càrrec del de Puigcerdà? Sens dubte, el que és evident és que l'exconseller de Governació no ha passat inadvertit per les seves gestes al llarg de 2009 i al llarg del que portem viscut aquest 2010. Tot i que no es sabut si Reagrupament aconseguirà fer-se un lloc digne al Parlament, allò que sí es sabut és que Carretero té el perfil idoni de candidat a català de 2009.

També s'ha seguit la pista al president del Barça Joan Laporta per la seva promissòria i ambiguament anunciada entrada en el món de la política un cop s'acomiadi definitivament del que ha estat més que el seu club de futbol. També s'ha fet sentir pel seu continu flirteig amb RCat, el qual ha influït fins al punt que la formació ha vist trontollar el seu futur polític. Així llavors, el seu protagonisme pren una notable dimensió a l'imaginari col·lectiu català si conjuguem presència esportiva i presència política. No podem estar-nos d'atorgar-li una candidatura a l'encara president blaugrana.

D'entre els forans que també s'han fet un lloc a la llista per donar de què parlar a casa nostra, hem escollit el president del govern espanyol. Sens dubte, aquest darrer any, més que l'any de la crisi econòmica, ha estat l'any de la crisi de José Luis Rodríguez Zapatero. Cal reconèixer que al llarg de 2009 no ha pres cap iniciativa solvent per tal de fer font al mal moment que travessa l'Estat espanyol i ho ha desdramatitzat amb minses mesures com ara la reforma de les pensions o la reforma laboral al Consell de Ministres que no aspiren a reduir els mals d'una recessió. En el camp català, ,l'executiu espanyol ha estat en el punt de mira pels efectes de les negociacions a Madrid al voltant de l'Estatut, les quals avançaren una retallada que encara avui espera la seva constatació en forma de sentència definitiva del Tribunal Constitucional. Sigui com sigui, el nom de Zapatero ha sonat i continua ressonant als debats polítics rutinaris, per tant el creiem mereixedor d'una nominació a català de l'any.

I com a últim candidat d'aquest segon cas (forans que s'han fet un lloc entre l'opinió pública catalana), trobem el periodista radiofònic Federico Jiménez Losantos. Prenem com a excel·lent la proposta del digital satíric The banana tribune per sumar-nos a la candidatura de Losantos a català de l'any donada la seva aportació indiscutible a l'independentisme. Ja va dir a Els Matins Josep Cuní que ha fet una publicitat tan gratuïta com enorme, ja que els seus discursos 'desperten el fervor patriòtic dels catalans amb molta més força que les paraules de Joan Puigcercós, Joan Laporta o Joel Joan junts'. La resposta del de Terol en assabentar-se que era un dels proposats - i favorits- a la victòria del títol, va expressar la seva alegria tot sentenciant que 'si no puedes con tu enemigo, únete a él'.

Amics o enemics, el cas és que tots plegats esdevenen uns privilegiats en ser l'objecte de conversa de milers de catalans, que citen cadascun dels quatre noms en moments i situacions ben diverses quotidianament. Així llavors, bé sigui perquè ens fan riure, ens fan plorar, ens fan esclatar de ràbia o ens inspiren una tendresa insòlita, no podem menysprear el fet que son gent que ens fa sentir. I això, senyors, es digne de mèrit.